Filosofia

Ferran Sáez està fet un animal: “Pinso, per tant, existeixo”

L'autor d''Acaçar la boira' ofereix un monòleg filosòfic al Teatre Romea

Ferran Sáez, un filòsof animal al Teatre Romea
2 min

BarcelonaDivertit, enginyós, a estones vehement però també amarat de la tendresa d’un “nihilisme agropecuari”. Així ha desplegat el filòsof Ferran Sáez l’insòlit monòleg L’animal filòsof al Teatre Romea. Insòlit per la posada en escena: al centre de l’escenari, un cap de toro damunt un pedestal, i en un lateral Sáez dret darrere d’un faristol. Insòlit també pel punt de partida dramàtic: el filòsof, diu, fa temps que ha deixat de sentir-se un ésser humà, i ha triat el Romea per culminar el procés de transformació en animal. “Pinso, per tant, existeixo”, ha dit regirant l’humor cartesià i qui sap si fent servir per última vegada l’atribut que ens diferencia dels animals: el llenguatge articulat, els signes.

I per què vol esdevenir animal? L’autor d’Acaçar la boira, encara humà, ha escampat primer un bon grapat de retrets autoinculpatoris. I, a poc a poc, han derivat en el menyspreu de l’ésser humà, que ha passat de ser una joguina en mans dels déus a definir-se des de la negació; aquells que no són animals abans i ara aquells que no són màquines: “Quin destí més trist acabar enfrontats a les andròmines que heu creat. ¿Aquest trajecte de merda de no saber distingir-vos d’un iPad té cap gràcia?”, ha etzibat a una platea prou plena.

Dotat d’un notable domini de la intriga dramatúrgica i amb l’ajuda del “pessimisme antropològic gairebé sarcàstic” de Plató i de la poesia de Vincent Estellés, “el poeta més animal de l’hemisferi nord”, el filòsof animal ha obert petites digressions humorístiques mentre repartia estopa contra la supèrbia d’una espècie assetjada per “un obscur neguit”: “Només sou un mico que va tenir sort”, ha recordat abans d’arribar al moll de l’os, allà on s’ha començat a revelar la genuïna naturalesa de l’orador, un bromista fatalista envejós de l’absència de “remordiments de consciència” dels animals. “El gran abisme no és la mort, sinó l’insomni derivat de la culpa. Abans de la invenció dels barbitúrics això tenia una dimensió tràgica”, ha afirmat mirant de treure ferro a la primera part de la sentència. I on no hi havia culpa? Al paradís d’on van ser expulsats “els pares”, i on vol tornar alliberat de moral. “Tornaré al paradís perdut on no hi ha signes. Per això els humans no hi tenen cabuda”, ha dit, i tot seguit ha abraçat un silenci animal que, des del punt de vista humà, era la celebració d'una derrota potser merescuda.

Ferran Sáez i un cap de toro al Teatre Romea
stats