Fernando Fernán Gómez, de la A a la Z

BarcelonaÉs pràcticament impossible explicar la llarga i prolífica trajectòria de Fernando Fernán Gómez (Lima, 28 d’agost del 1921 – Madrid, 21 de novembre del 2007) perquè és inabastable: més de 200 pel·lícules, davant i darrere la càmera, teatre, novel·la, poesia... No són tan sols peripècies vitals sinó també una manera de viure i de fer cinema. Aquest abecedari és una aproximació a un anarquista que sobretot es va voler guanyar la vida actuant. I ho va fer al llarg de 70 anys.

A d’anarquista

El fèretre de l’actor i director, durant la vetlla al Teatro Español, va ser cobert per una bandera de la CNT, tal com ell havia demanat. Fernando Fernán Gómez es considerava un llibertari i defensava que ningú podia dir que l’anarquisme no funcionava perquè mai s’havia intentat aplicar-lo. En una roda de premsa amb motiu de la pel·lícula Para que no me olvides (Patricia Ferreira, 2005), es va descriure així: “Jo penso més aviat en l’amor lliure, en la supressió de la propietat privada, en donar les terres als treballadors, en l’ensenyament igualitari i obligatori”.  

B de Bob

Fernán Gómez va formar-se al teatre però molt aviat es va voler guanyar la vida al cinema i va fer moltíssmes pel·lícules amb la productora Cifesa. El seu primer paper a la gran pantalla va ser el de Bob a Cristina Guzmán (Gonzalo Delgrás, 1943). L’actor es va preparar conscientment el paper però quan va interpretar-lo li van dir que havia de tenir accent nord-americà. Després d’un primer moment de sorpresa, es va passar hores i hores mirant pel·lícules de Laurel i Hardy per aconseguir-ho. 

C de consagració

La seva consagració, segons ell mateix explica a les seves memòries, El tiempo amarillo (Capitán Swing), va arribar amb El destino se disculpa (José Luis Saénz de Heredia, 1945). Ja havia intervingut en una desena de pel·lícules però la majoria havien sigut força modestes. Estava convençut que el film de Saénz de Heredia, que també havia dirigit Raza, amb guió de Franco, li serviria de plataforma per donar-se a conèixer. Però aquell èxit es va gastar aviat i va haver de tornar als films de poc pressupost. 

D de divorci

Al 1948 es va casar amb María Dolores Pradera, de qui es va separar després de 12 anys de convivència, però no se’n va poder divorciar fins dècades després, perquè amb el franquisme era impossible fer-ho. Els últims anys els va passar al costat de l’actriu, directora i escriptora barcelonina Emma Cohen. 

E d’èxit

Després de la Guerra Civil es van rodar moltes pel·lícules de propaganda militarista molt superficials i sempre des del punt de vista dels vencedors. Els uniformes van tornar a reaparèixer amb Botón de ancla (Ramón Torrado, 1948) però en forma de comèdia frívola i lleugera. Els productors tenien por que la censura la considerés massa rosa i superficial, però el cas és que va encantar a les autoritats franquistes i va poder-se exhibir de manera íntegra. Va ser el film que va aconseguir que a Fernando Fernán Gómez el reconeguessin pel carrer. 

F de franquisme

Fernando Fernán Gómez es considerava llibertari i, de fet, va estudiar amb Carmen Seco en una escola d’art dramàtic de la CNT en plena Guerra Civil. La seva primera obra de teatre va ser Consejo de guerra i la seva missió era aixecar el puny. Tanmateix, va treballar en moltes pel·lícules franquistes. Quan en un col·loqui a Saragossa, el 1997, van preguntar-li pel tema va dir: “Sí, és cert que jo estava en contra del franquisme, però pel que es veu el franquisme no estava en contra meu”. 

G de Café Gijón

Amb tan sols 26 anys es va convertir en mecenes del premi Gijón de novel·la curta. Se sentia a gust amb escriptors i anava molt sovint a les tertúlies del Café Gijón de Madrid. Allà parlava amb poetes, escriptors, filòsofs, actors... Les trobades en el cèlebre cafè van inspirar una obra de teatre existencialista, Pareja para la eternidad (1947), i la seva primera novel·la, El vendedor de naranjas (1961), que retrata l’ambient misèrrim del cinema espanyol d’aleshores. 

H d'Audrey Hepburn

El 1952 el cineasta va estar uns mesos a Roma rodant La conciencia acusa. Durant aquest temps va escriure un diari per a la Revista Internacional de Cine, que Altamarea Edicions recuperarà aquest octubre en forma de llibre. Als estudis Cinecittà va coincidir amb Gregory Peck i Audrey Hepburn, que rodaven Vacances a Roma (1953). De l’actriu va dir: “Era molt bonica, una mica sofisticada i massa asèptica, amb un aire de prefabricada”.  

I de Berlanga i Bardem

Esa pareja feliz (1951) va ser la primera pel·lícula del tàndem Luis García Berlanga i Juan Antonio Bardem, i va marcar un abans i un després del cinema espanyol. El film, influenciat pel neorealisme italià, fa paròdia de les pel·lícules que s’havien fet fins aleshores, sobretot les històriques, i és una crítica també als inicis del consumisme. L’actor la descriu així a les seves memòries: “En oposició a les pel·lícules de l’etapa religiosa o de l'etapa històrica o bèl·lica, no pretenia ser una pel·lícula alliçonadora sinó simplement divertir el públic mostrant un tros de realitat”. Esa pareja feliz és una de les pel·lícules que es podran veure en l’homenatge que li farà la Filmoteca Española.

L de literatura

Alguns han descrit Fernán Gómez com el creador total. I és que a part d’escriure guions i obres de teatre també és autor de deu novel·les, dos reculls de poesia i dos llibres infantils. Fill i net d’actors, i dedicat al món de l’actuació al llarg de 70 anys, va reflexionar com molt pocs sobre tot el que passava darrere les cortines i les càmeres. 

M d''El mundo sigue'

“La pel·lícula El mundo sigue no es va poder estrenar mai, mai es va exhibir de manera normal. Va ser rebutjada pel públic fins i tot abans de veure-la”, lamentava l’actor i director a El tiempo amarillo. Es va estrenar el 10 de juliol del 1966 al cinema Buenos Aires de Bilbao i no es va tornar a veure als cinemes fins 50 anys després, el 10 de juliol del 2015, en tretze sales gràcies a A Contracorriente. No és una pel·lícula còmica ni paròdica, com deia el mateix Fernán Gómez, i està inspirada en una novel·la de Juan Antonio de Zunzunegui. Reflecteix l’ambient a Madrid després de la Guerra Civil. Fernán Gómez creia molt en el projecte i va acceptar tota classe de papers per poder-la fer: hi va dedicar tots els estalvis. Es va arruïnar i durant un temps va sobreviure gràcies a la generositat dels amics. 

N de naixement

L’actor i director va haver d’anar omplint buits sobre el seu naixement. La seva mare, la també actriu Carolina Fernández, el va tenir durant una gira per l'Amèrica Llatina i, malgrat haver nascut al Perú, va ser inscrit en el registre de Buenos Aires. Mai va dir qui era el seu pare però una vegada ja mort es va fer públic que era l’actor Fernando Díaz de Mendoza. Ni el va reconèixer mai ni en va voler saber res. Fernán Gómez va créixer amb la mare i l’àvia i mai va fer cap drama del fet de ser fill de mare soltera. 

O d’oportunitat

Més de 200 pel·lícules com a actor i 27 com a director. Tot sense oblidar que va escriure 12 obres de teatre, entre les quals Las bicicletas son para el verano, va fer guions per la televisió i també va dirigir teatre. Una carrera més que prolífica, però Fernán Gómez sempre esperava una nova oportunitat. Al final de les seves memòries escriu: “Estic al jardí de casa nostra, a la vista dels rosers, davant els arbres caducs, esperant l’arribada d’uns amics, el retorn de la meva companya, que ha anat a la ciutat a fer uns encàrrecs, i l’oferta d’una nova feina”. 

P de premis

Va rebre una infinitat de premis, sobretot a partir dels anys 90. Des de l’Ós d’Honor del Festival de Berlín, fins al Donostia de Sant Sebastià, passant pel Premio Nacional de cinematografia, el Príncep d’Astúries, la Medalla d’Or de l’Acadèmia del Cine Espanyol i mitja dotzena de Goyas que sempre recollia la seva filla. De manera pòstuma, li van concedir la Gran Creu de l’Orde Civil d’Alfons X, que el ministeri de Cultura ha donat a la família de l’actor. 

R de roig

Va ser un dels actors i directors que van escriure una carta al ministre d’Informació per preguntar si era cert que a Astúries es torturava els miners que protestaven arran de la vaga que hi va haver el 1963. El van castigar: durant un temps, entrar i sortir d'Espanya es va convertir en un martiri per a Fernán Gómez, a la premsa el van atacar força i el van titllar de “roig”. Durant un temps, a la ràdio i a la televisió pública van prohibir el seu nom i pràcticament ningú no el contractava.

S de senectut

Són molts els cineastes i actors que parlen dels grans dots de conversador de Fernán Gómez. Eren famosos els sopars a casa seva quan ja era força gran. Ell assegurava que la vellesa no és agradable, no és plaent, no produeix gaudi per si mateixa però tampoc és dolorosa. 

T de Transició

Fernán Gómez recordava la dècada dels 70 com una de les seves millors èpoques. Va intervenir en les pel·lícules més emblemàtiques d’aquell període al costat de cineastes com Jaime de Armiñán, Víctor Erice, Pedro Olea, Ricardo Franco i Carlos Saura.  

U d'Unió Soviètica

Del seu viatge a la Unió Soviètica, amb motiu de la Setmana del Cinema Espanyol a Moscou el 1984, Fernán Gómez va destacar l’interès de les autoritats soviètiques per deixar clar que el patriotisme era una virtut i el fet que consideraven que les pel·lícules havien de ser “honestes, vehicles de moral i bons costums, exaltadores del patriotisme". "La moral existia, era una sola, i ells, els funcionaris, sabien quina era", reflexionava amb ironia l'actor i director.  

V de 'Viaje a ninguna parte'

Helena de Llanos, la neta de Fernán Gómez, i qui custodia el seu llegat, estrenarà aquesta tardor el documental Viaje a ninguna parte, que barreja ficció i realitat, i vol recuperar l’esperit de Fernán Gómez i Cohen, tots dos artistes polifacètics que, segons De Llanos, mai van deixar de créixer.  

Z de zero interès

No suportava ni les entregues de premis, i tenia zero interès en les entrevistes, les quals descrivia com “interrogatoris”. La fòbia als premis va néixer el dia que li van insistir perquè anés als premis Mayte assegurant-li que era el premiat. Quan van començar a dir: "El premi és...", ell es va aixecar però es va quedar a mitges perquè el premi va ser per a una altra persona. Va ser molt criticat per no haver anat a la primera edició dels Goya, on va arrasar. Tanmateix, va anar a la següent per explicar per què no havia anat a la primera.