Fermin Muguruza: “Hi ha una democràcia neofranquista que no permet el referèndum”

BarcelonaFermin Muguruza (Irun, 1963) actua el 15 de juliol al Teatre Grec acompanyat d’una big band majoritàriament femenina del Taller de Músics, amb la qual interpretarà cançons de Kortatu i Negu Gorriak i de la seva etapa en solitari. “I el meu germà Iñigo també hi participarà en dues cançons”, avança il·lusionat el músic basc. La col·laboració amb el Taller de Músics és un dels fruits dels molt productius tres mesos que Muguruza ha viscut al barri de Sant Andreu de Barcelona i de la residència creativa que ha fet a la Fabra i Coats.

Quines realitats has conegut aquests mesos vivint a Barcelona?

En els últims anys hi havia hagut una degradació molt gran del teixit social a Barcelona, una ciutat convertida en un parc temàtic. Sentia pena i ràbia en veure que una ciutat amb un associacionisme tan gran, amb els casals i ateneus, anava perdent tot això, però ara he vist que torna a haver-hi un ressorgiment grandíssim. Hi ha una lluita veïnal impressionant per recuperar el terreny perdut. I per part de l’Ajuntament, a nivell cultural, hi ha una predisposició molt gran per posar en mans dels barris equipaments culturals que són impressionants, com la Fabra i Coats, que és una referència del que es pot fer en una ciutat, i com poden conviure amb espais autogestionats com l’Ateneu Harmonia, que s’ha aconseguit gràcies a la lluita veïnal. O com funciona Can Fabra, amb la biblioteca i el Taller de Músics. M’ha emocionat molt veure com es pot gestionar una ciutat de manera diferent.

La teva estada també ha coincidit en un moment decisiu del Procés.

El segueixo de prop des de fa anys, també per amics com el David Fernàndez i l’Anna Gabriel, i per amics d’altres sensibilitats, d’En Comú i gent que està en altres camps de batalla. Jo m’he declarat cupaire, això ho sap tothom. Quan es critica la unilateralitat... S’està intentant que es respecti el dret a l’autodeterminació, com ho hem vist en el referèndum d’Escòcia, però hi ha una democràcia neofranquista que no ho permet, i llavors l’única sortida és la unilateralitat. És a dir, farem un referèndum perquè considerem que el Parlament de Catalunya és sobirà. Davant d’això només hi ha dues postures: la democràtica i l’antidemocràtica. Això de “Sí, bé, però no” és com quan algú diu que no és ni de dretes ni d’esquerres: si dius això és que ets de dretes. Jo seré aquí donant suport al referèndum en el lloc que em toqui.

A Catalunya es parlava de basquitis, del fetitxisme pel País Basc. ¿Amb el Procés, hi ha ara una mena de catalanitis al País Basc?

Allò era una mena d’acudit, però és cert que hi havia molta gent de Catalunya que venia a Euskadi als 80 i 90, i que s’inspirava en models d’autogestió com el del nostre segell Esan Ozenki. Amb tot el que està succeint a Catalunya ara, jo crec que hi ha una enveja sana en veure com està sent tot d’acollonant. Més que una catalanitis hi ha un orgull perquè a Catalunya estigui passant això, i també hi ha un descobriment de la veritat, o més aviat una caiguda de caretes de tota aquesta antidemocràcia espanyola que ens deia que “si no hi hagués armes es podria parlar de qualsevol cosa”. Era mentida. Amb el tema dels presos polítics i del procés basc s’ha mentit contínuament, i a un procés democràtic com el català se l’està il·legalitzant i reprimint d’una manera medieval.

Sempre has tingut diverses línies de front obertes, com la lluita contra la censura, i vas participar en el concert No Callarem

No podem parlar de democràcia quan el dret a la llibertat d’expressió està sent agredit d’aquesta manera. A nosaltres ja ens va passar en l’època de Galindo -el tinent coronel de la Guàrdia Civil que va demandar Negu Gorriak-, i ara, amb la llei mordassa, hi ha un sentiment d’impotència i la imposició de l’autocensura. S’aconsegueix la mutilació artística perquè molta gent comença a tenir por. La clau és la llei de la por, una de les vergonyes més grans que estem patint, i s’acarnissen amb els músics perquè som gent que sempre ens hem destacat per ser abanderats de la llibertat d’expressió. El laboratori de repressió i fins i tot d’imposició censora que va ser el País Basc, amb tancaments de diaris i prohibicions als músics bascos, ara ja s’ha estès arreu i a tothom. És molt penós.

¿No tens ganes de reprendre la crònica del present a través de cançons, com vas fer en els temps de Kortatu i Negu Gorriak?

Una de les coses que he estat fent a la Fabra i Coats és preparar la banda sonora de la pel·lícula d’animació Black is beltza, que estrenarem el 2018. L’estic fent amb Raül Fernandez, i també amb col·laboracions de Maika Makovski, Anari i Ana Tijoux, gent amb la qual volia col·laborar perquè m’agrada fer treballs col·lectius. És una feina que absorbeix molt, i és difícil fer qualsevol altra cosa. Però sí que puc dir-te que el novembre d’aquest any, també a nivell musical, donaré una sorpresa fruit d’un treball de col·laboració que he fet quan he estat a la Fabra i Coats, però no puc dir-te res més. Pel que fa a la crònica del present que feia en altres discos, i que m’encantava fer-la, ara no em sento amb prou agilitat per estar constantment creant cançons.

Sempre has sigut una esponja musical, i has recollit ritmes d’arreu del món, sobretot jamaicans, però, tret de referències puntuals, tens poca influència cubana i llatina.

Sí que he gravat molt amb músics cubans, a part de Víctor Navarrete, que és el meu baixista i s’ha acoblat al meu estil. A Cuba, i amb músics de Los Van Van, vaig gravar Oasiko Erregina, que és una cançó que he recuperat i la toquem amb la big band. La salsa m’ha encantat sempre, i coses de reggaeton com Calle 13 m’agraden molt. Fins i tot es va muntar un escàndol a les xarxes per defensar el reggaeton. A mi que diguin que el reggaeton és masclista... és que em moro de riure. El reggaeton no és masclista; sí que hi ha lletres que són masclistes, però és que tot l’estereotip del rock’n’roll i del rap també és masclista. ¿Que no t’agrada? Em sembla genial, però no em vinguis amb romanços. Pel que fa a la música cubana, a Nova Orleans vaig redescobrir que la música d’allà no es pot entendre sense la cubana, i viceversa. I el mateix amb la jamaicana. Per exemple, veure que coses de músics com Professor Longhair no van a les negres sinó a la clau cubana m’ha semblat emocionantíssim. M’encanta aquesta música, com tota la que vaig descobrir als països àrabs, però no n’he fet mai. A mi em va més la síncope jamaicana, que també és l’afterbeat de Nova Orleans. Bé, sí que vam fer una cançó amb Negu Gorriak, Chaquito, amb una bandota de salsa.

El teu germà Jabier explica

Jo no vaig anar a tants com el Jabier, però sí que vaig participar amb l’acordió en un campionat d’Europa d’aquests, i vaig guanyar en la meva categoria. Hi havia dues escoles d’acordió que estaven molt instal·lades a Europa, la francesa, de la qual no volíem saber res, i la de l’Est, sobretot de Txecoslovàquia i Rússia, que era la d’un acordió més seriós, que a més era el que promovia el nostre professor, Mikel Bikondoa. Tinc aquesta formació de música clàssica i d’acordió clàssic, i d’aquesta escola de l’Est. Per exemple, la música de Xostakóvitx s’adaptava a orquestres d’acordions, que era una cosa molt impressionant i espectacular.

I encara el toques, l’acordió?

No. Vaig arribar a odiar-lo. Vaig fer tres anys de conservatori, però odiava molt el mètode punitiu d’aprenentatge. Després em vaig dedicar a desaprendre tot el que havia après. A la gira del 2007, quan vaig actuar a Moscou, vam anar a un bar al costat de la plaça Roja on hi havia un acordió i el vaig estar tocant. Vaig tocar un parell de temes i després l’acordió va córrer per la gent del bar, però soc un desastre amb l’acordió.

Abans parlaves de Galindo. Quan vas saber que el fill de Galindo era seguidor de Negu Gorriak, vas plantejar-te quin és l'abast de la teva música?

Sí, la veritat és que a vegades pequem d'ingenus. Penses que la teva música està arribant a una òrbita que tens controlada, que està arribant a un grup concret i que no va més enllà. I no és així. Per exemple, Patxi López, just abans de ser lehendakari, va declarar que ell escoltava Kortatu i que ballava Sarri, Sarri. N'hi ha moltes anècdotes, com un guàrdia civil que t'atura en un control i et saluda perquè et reconeix. Això són coses difícils d'entendre, molt més que el fet que el fill de segons qui conegui la teva música. Et toquen els pares que et toquen i tu ets una persona independent.

Segueix molt oberta la disputa pel relat històric al País Basc. ¿Has llegit Patria

No.

L'escriptor Iban Zaldua n'ha fet una crítica que situa Iban ZalduaPatria

La crítica d'Iban Zaldua sí que l'he llegida, i em sembla interessantíssima, però no he perdut el temps amb la novel·la. Estem davant un nou intent de Transició, i a mi l'èxit de vendes no em diu res. Durant la Transició hi va haver una versió oficial que va tenir la difusió més gran que es podia tenir; tenia un munt de compradors, com ara aquest llibre. Grups com Kortatu estàvem oferint una versió no oficial de tot el que passava. La gent s'assabentava de les coses a través de les lletres de les cançons, com va passar amb Hotel Monbar i Hernani, 15-VI-84. Amb el pas del temps es comencen a col·locar les coses i a qüestionar aquella versió oficial, i això és el que passarà. L'escriptor Ion Artetxe, que va morir al març, era la persona que van detenir amb Mikel Zabalza i una de les veus més autoritzades per parlar d'aquest conjunt de relats del País Basc, perquè no hi ha un monopoli del sofriment, que és el que precisament s'està intentant imposar. Ell va tenir una picabaralla molt gran quan es va fer El padre de Caín [la sèrie de Telecinco que adapta una novel·la de Rafael Vera, ex secretari d'estat de Seguretat en el govern de Felipe González condemnat per pertànyer als GAL i per malversar fons públics]. És una gent tan descarada que fins i tot se'ls va ocórrer demanar-me l'autorització per utilitzar cançons de Kortatu i Negu Gorriak a la sèrie. Perdona? Fins a aquest punt de desvergonyiment polític i ideològic estem arribant. Hi ha una lluita molt gran per part d'una gent per imposar un relat, i una altra gent estem dient que el que hi ha d'haver és un relat de relats. Aquesta idea hegemònica segons la qual no hi ha hagut conflicte s'està imposant no només a través de llibres, sinó també de sèries de televisió i pel·lícules, i quan es fa una pel·lícula com Lasa y Zabala, de sobte rep un boicot perquè no es vegi enlloc i s'intenta que l'actor Unax Ugalde no segueixi treballant perquè ha interpretat el paper de l'advocat. Aquesta és la democràcia espanyola que hem de suportar. Fa anys que dic que a Espanya no hi governa la dreta sinó la ultradreta, perquè és clar que el Partit Popular és la ultradreta.

La imparable activitat artística d’un “andreuenc”

La relació de Fermin Muguruza amb Catalunya ve de lluny, dels temps de Kortatu, però mai havia sigut tan intensa com en els últims anys. El 2016 va estar quinze dies al Teatre Victòria amb l’espectacle Guerra, compartit amb Albert Pla i Raül Fernandez. Després va fer una estada a l’Arts Santa Mònica a propòsit de l’exposició basada en el còmic Black is beltza, i d’on ha sortit un disc amb el productor barceloní Gerard Casajús, àlies Chalart58, editat per Kasba Music. També va fer de jurat al Festival In-Edit, i al febrer d’aquest any es va instal·lar al barri de Sant Andreu per fer una residència creativa a la Fabra i Coats.

“Aquest cop m’he fet andreuenc. Ha sigut una mena de salt molt alt qualitatiu i quantitatiu perquè parlava en català amb els veïns. Ha sigut una immersió total en la terra i en la llengua”, diu Muguruza. Mentre era aquí, l’Ajuntament de Sant Sebastià va concedir-li el premi Adarra Saria, i una de les condicions per rebre’l era “organitzar un concert especial al teatre Victoria Eugenia”. “Com que estava vivint a Sant Andreu, vaig fer una visita al Joan Chamorro, que em va dir que parlés amb el Taller de Músics”, recorda. L’objectiu era revisitar el repertori de Muguruza en clau de big band, a l’estil del que va fer Brian Setzer, dels Stray Cats. Amb l’ajuda de David Pastor, “un músic excepcional”, van muntar la Micaela Chalmeta Big Band, que actuarà el 15 de juliol al Teatre Grec. El nom és una suggerència de David Fernàndez per reivindicar la figura d’una pionera del cooperativisme.