“La feminitat està amenaçada tant en la dona com en l’home”

BarcelonaDesprés de firmar un dels retrats femenins més potents dels últims anys, el de la dona madura que no abandona la recerca de l’amor de Gloria, el xilè Sebastián Lelio torna a fixar els ulls en una dona amb coratge i, sobretot, dignitat. És la Marina d’ Una mujer fantástica, que avui arriba als cinemes, una cambrera i cantant ocasional que primer veu el seu home morir fulminat per un atac de cor i després com la família del mort i la policia li neguen el dret d’acomiadar-se’n, d’assistir al funeral, de viure al seu pis comú i de conservar el gos de tots dos. Perquè la Marina és una dona transsexual i, per tant, la seva presència incomoda i fa nosa. Ja era prou dur que el mort se l’estimés: no podria ara fer-se invisible o almenys allunyar-se?

“ La mujer fantástica és una pel·lícula sobre la batalla pel punt de vista -comentava Lelio a l’últim Festival de Sant Sebastià-. Els altres pretenen no veure la Marina o la jutgen, anomenen i defineixen, però en fer-ho només es revelen a si mateixos, no revelen res de la Marina, que continua sent un enigma”. La xilena Daniela Vega és qui dona forma a aquest misteri femení amb una actuació generosa d’un personatge gens complaent. “La Marina intenta viure el seu dolor de la manera més digna, amb total resiliència i grans dosis de rebel·lia -assenyala Vega-. En ella hi ha una complexitat que va més enllà del fet de ser transsexual, té moltes capes emocionals, com un milfulls. Però el milfulls està boníssim!” Lelio afegeix que “el gran repte del film és que al final el públic no hi vegi una dona sinó una persona. Però encara falta...”

Lelio i Vega es van conèixer quan el director va acudir a l’actriu en cerca d’assessorament sobre la situació de les dones transsexuals a Xile. “La Daniela em va fer esclatar el cap -recorda-. Després de parlar amb ella vaig decidir que faria la pel·lícula, i que la faria amb una actriu transsexual”. La idea d’oferir-li el paper principal, curiosament, no va sorgir fins que el director va enllestir la primera versió del guió, que en successives escriptures es va amarar de la personalitat de Vega. “Totes dues cantem òpera i som heterosexuals, compartim valors i un cert escalf i passió, però en la Marina no hi ha característiques biogràfiques meves”, diu l’actriu.

Daniela Vega, un símbol a Xile

A Xile, Vega és la figura més pública de la comunitat transsexual i no es mossega la llengua a l’hora de parlar de la falta de reconeixement de les persones trans. “Al Parlament xilè s’està discutint una llei que permetria canviar el nom i el sexe al DNI, però és un gest que no va enlloc -lamenta-. Mira Espanya: aquí teniu una llei d’identitat de gènere però no veig que a l’hotel on m’estic hi treballin persones trans. ¿N’hi ha al diari on es publicarà aquest article? ¿On són els científics trans i els professors universitaris trans?” Per a Vega és fonamental que l’estat articuli una política de prevenció de la discriminació. “L’única cosa que fan és entregar-te una eina civil i política, el DNI, perquè intentis anar pel carrer, però no t’estan oferint la possibilitat real d’inserir-te en la societat”, rebla l’actriu.

El seu gran referent és l’actriu espanyola Bibiana Fernández, a qui va descobrir a través del cinema d’Almodóvar. “Té un talent i una bellesa màxima, és una deessa -exclama-. Quan jo era més jove, ella era l’únic model que em feia pensar que el meu somni de ser actriu era possible. I la cosa no ha canviat gaire”. Com Fernández, Vega ha interpretat al cinema personatges transsexuals i no transsexuals. “Estic disponible per interpretar personatges masculins, femenins i amb qualsevol cos -diu-. I no estic en contra que actors que no siguin trans interpretin personatges trans. L’art ho ha de qüestionar tot”.

L’aclamada actuació de Vega fins i tot ha sigut reivindicada com a oscaritzable. La ironia és que Vega podria guanyar un Oscar com a millor actriu per a Xile, on legalment encara se la considera un actor.