Feminista, escriptora, filòsofa i ¿ara espia?

Nova York / SofiaJulia Kristeva té 76 anys i és una de les intel·lectuals més populars de França. Ha escrit més de 30 llibres en què ha tractat multitud de temes, des de la lingüística fins a la psicoanàlisi passant per la filosofia, la teoria literària o el feminisme. Ha rebut multitud de premis com el Václav Havel, el Hannah Arendt i l’Ordre Nacional de la Legió d’Honor de França. Al seu extens currículum acaba d’afegir-hi un nou títol: espia. El 27 de març el govern búlgar va fer públic un informe en què s’afirma que Kristeva va treballar d’agent secreta per al règim comunista a principis de la dècada dels 70. A la filòsofa, que viu a França des del 1966 però és d’origen búlgar, se la coneixia amb el nom de Sabina.

La revelació ha provocat un intens debat als mitjans francesos i búlgars. La majoria dels que coneixen i han estudiat el treball de Kristeva són incrèduls perquè la intel·lectual és coneguda sobretot per haver-se oposat fermament als règims totalitaris. Davant la polèmica, divendres passat el govern búlgar va fer una cosa inusual: publicar online el dossier sencer de Kristeva. Els centenars de pàgines publicades mostren un suposat carnet de l’autora i converses mantingudes entre el 1971 i 1973 als cafès i restaurants parisencs. Curiosament, no hi ha cap document firmat per la filòsofa i escriptora, que ha negat reiteradament haver treballat d’espia. Segons Kristeva, mai va parlar amb cap agent ni va col·laborar amb el servei d’espionatge. Kristeva, en una entrevista, va dir que l’acusació és una “notícia falsa”, una “mentida indignant” i “un munt de porqueria” d’algú que li vol fer mal. “Em sembla increïble que no es plantegi que els serveis secrets poden haver mentit”, assegura.

No era espia sinó que era espiada

“Ningú que la conegui o hagi llegit la seva obra pot creure’s aquestes acusacions”, diu Alice Jardine, una professora de literatura francesa de Harvard que està escrivint la biografia de Kristeva. De fet, Jardine creu que la documentació publicada demostra que Kristeva no era una espia sinó que era espiada.

A Bulgària, l’opinió pública està dividida i el cas ha obert el debat sobre què vol dir col·laborar amb els serveis secrets i ha suscitat crítiques sobre la credibilitat dels informes. Alguns argumenten que potser Kristeva va informar els agents sense ser-ne conscient. Altres asseguren que les proves són insuficients i expressen dubtes sobre fins a quin punt és ètic acusar públicament algú de col·laborador. Martin Dimitrov, un professor búlgar de ciències polítiques a la Universitat de Tulane (EUA), que ha investigat a fons els serveis de seguretat de l’estat, assegura que els documents demostren que Kristeva va col·laborar conscientment i va facilitar informació sobre intel·lectuals i polítics francesos. Segons Dimitrov, Kristeva no era una agent gaire eficient i hi havia queixes sobre la seva manca de dedicació. La informació que donava no era gaire interessant i finalment es va decidir prescindir dels seus serveis el 1973. “¿Va ser una espia? L’estat diu que sí, ella diu que no”, reflexiona Dimitrov. “Això obre un debat que va més enllà d’una qüestió legal: ¿quan podem dir que algú és espia?”

Kristeva va néixer a Sliven, Bulgària, el 1941. Al documental Who’s afraid of Julia Kristeva? [Qui tem Julia Kristeva?] explica com va arribar a París a finals del 1965 per estudiar literatura amb una beca del govern francès i amb només quatre euros a la butxaca. El 1971, l’any en què se suposa que va ser reclutada com a espia, estava ben establerta i connectada, per tant, podia ser útil com a font d’informació. Escrivia molt i formava part d’un grup d’intel·lectuals políticament compromesos a l’entorn de la publicació Tel Quel, entre els quals hi havia el crític Roland Barthes, el novel·lista Philippe Sollers (amb qui Kristeva es va casar el 1967) i el filòsof Jacques Derrida.

Una espia desganada

Aquest cercle d’intel·lectuals va inspirar la novel·la de Laurent Binet La setena funció del llenguatge -amb traducció catalana publicada a Edicions de 1984-. Barthes va ser atropellat per una furgoneta de bugaderia poc després de dinar amb François Mitterrand. Binet, amb molt sentit de l’humor, transforma l’accident en un assassinat. Entre els sospitosos hi ha el grup d’intel·lectuals i qui acaba confessant l’homicidi és Kristeva. En el món d’espies descrit al dossier publicat pel govern búlgar no hi ha tant sentit de l’humor ni tanta tragèdia com al llibre de Binet. Segons el material publicat pel govern búlgar, el gener del 1971 Kristeva va demanar informar només oralment, i mai per escrit, i va donar informació sobre figures polítiques i intel·lectuals franceses, el moviment àrab i immigrants búlgars. Ho feia amb certa desgana i la majoria de la informació és descrita com a “poc interessant”. Hi ha detalls tan insignificants com el mal d’estómac d’un búlgar.

Al govern búlgar no li va fer gens de gràcia que Kristeva i Philippe Sollers [el seu marit] firmessin el 1971 un manifest a Le Monde en què criticaven la repressió a Txecoslovàquia. Llavors, el grup Tel Quel, com altres de l’esquerra francesa, havia trencat amb el partit comunista prosoviètic francès i abraçava el maoisme.

Segons el dossier, el 1973 Kristeva va deixar de treballar amb els agents secrets que es van queixar de la seva desgana i les simpaties maoistes. Es van continuar comunicant amb ella fins a finals del 1978 amb l’esperança de reactivar-la com a agent. Kristeva va demanar en més d’una ocasió visats perquè la poguessin visitar els pares i per ampliar el visat de la germana. El 1976 va escriure al govern búlgar queixant-se perquè els seus pares no podien anar a París per conèixer el seu net. Al document es pot llegir: “Sabina fa servir les mateixes tàctiques de sempre, intenta treure coses de nosaltres però no dona res a canvi”.

En una entrevista divendres passat, Kristeva reconeixia haver conegut Vladimir Kostov, un espia búlgar que també apareix a la documentació com l’home que als anys 60 la va preparar “psicològicament” per treballar d’agent. Kostov va desertar i va sobreviure a un atac d’un “paraigua pistola” -els serveis d’espionatge búlgars van utilitzar uns paraigües que disparaven càpsules amb verí- al metro de París el 1978. No obstant això, Kristeva, que va treballar amb Kostov al mateix diari búlgar i que va admetre que es va trobar amb ell a París entre el 1974 i 1975, assegura que en desconeixia la faceta d’espia. La filòsofa denunciava divendres que es confiava massa en el document publicat. “No s’hauria de veure com un document sinó com una manipulació”, va dir.

Des que es van obrir els arxius de l’aparell de seguretat de la Bulgària comunista hi ha hagut dubtes sobre si s’ha destruït documents o si s’han manipulat. Hristo Hristov, un periodista búlgar que ha escrit molt sobre els arxius del seu país, creu que part del dossier dedicat a Kristeva ha desaparegut però que el material difós és força creïble: “Ella era clarament conscient sobre la gent amb qui parlava i la informació que donava”, diu. El fet que no hi hagi cap paper firmat per Kristeva, assegura la periodista Ekaterina Bontxeva, no és rellevant. “L’important és que tenia un carnet”, afirma.

Víctima d’una conspiració?

Des de la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, Kristeva sempre ha denunciat la duresa del règim comunista. Dijous passat va reiterar el seu convenciment que el seu pare va ser assassinat involuntàriament el 1989 en un hospital búlgar: “Feien experiments mèdics amb la gent gran”, diu. A Le vieil homme et les loups (1991), Kristeva narra la història d’un home gran que avisa sobre el perill d’uns animals sinistres que arriben a un poble de l’Europa de l’Est. L’home mor poc després en un hospital. Kristeva diu que se sent com la filla de l’home gran, perquè denuncia una sèrie de conspiracions que no pot demostrar. “Afortunadament, existeix la llibertat i podem parlar. Sempre defensaré la llibertat d’expressió”.

Julia Kristeva

Una intel·lectual

de prestigi

Durant dècades Julia Kristeva ha sigut una referència obligada per als estudiants de lingüística i teoria de la literatura i literatura comparada. Assajos com El texto de la novela (1970) i El lenguaje, ese desconocido (1981) s’inscriuen en el postestructuralisme. L’aportació de Kristeva a la psicoanàlisi també és remarcable, gràcies a volums com Las nuevas enfermedades del alma (1985) i Sol negro. Depresión y melancolía (1987), reeditat recentment a Wunderkammer. Per si no n’hi hagués prou, Kristeva va començar una nova vida com a novel·lista el 1990 amb Los samuráis. Des de llavors ha publicat cinc llibres de ficció més, l’últim dels quals és L’Horloge enchantée (2015).