El feminisme s'obre camí a la Mostra de Venècia
'Last night in Soho', d’Edgar Wright, denuncia la cosificació de la dona en els anys del Swinging London
VenèciaEn els darrers anys, Alberto Barbera, director artístic de la Mostra de Venècia, ha hagut de respondre en nombroses ocasions a les veus que li reclamen més dones directores a la programació oficial del festival. Aquest any són només cinc les cineastes que s'han incorporat a la competició pel Lleó d’Or, poc més del 20% de la nòmina total d’autors. Contra aquestes xifres exigües, Barbera s’ha defensat apuntant que, malgrat aquesta majoria masculina, les pel·lícules de la Mostra del 2021 s’endinsen en el drama femení. Un argument insòlit que, malgrat no excusar el poc interès de l’equip del festival per incentivar la paritat de sexes en la programació, sí que s’està demostrant que respon a una certa veritat objectiva. Així, en els quatre primers dies de Mostra, ja s’ha vist com Pedro Almodóvar presentava, a Madres paralelas, el personatge d’una jove marcada per una agressió sexual, mentre que Pablo Larraín proposava a Spencer un relectura de la figura de Lady Di sota la llum de l’empoderament femení.
Ahir, va ser Edgar Wright (Baby driver) qui va sumar-se al club dels directors implicats en la causa feminista. L’aposta del britànic es pot considerar sorprenent donada la dimensió eminentment apolítica de la seva obra prèvia, però a Last night in Soho –un magnífic thriller de terror presentat fora de la competició oficial– l’autor d’Scott Pilgrim contra el món posa en relació la cosificació de les dones al Londres de la dècada del 1960 i al present. “Aquesta pel·lícula parla dels perills que suposa idealitzar el passat”, va apuntar Wright a la roda de premsa del film: “Tendim a enaltir les coses bones. Veiem el Londres dels anys 60 amb la perspectiva hedonista d’Austin Powers, però si observes amb deteniment t’adones que tot el que és dolent que afecta el nostre present també existia aleshores”.
Un viatge en el temps
Per articular la dimensió política de Last night in Soho, Wright no renuncia en cap moment al seu talent per a la hibridació de caràcter postmodern de gèneres i estils dispars; en aquest cas, com va confessar el director, els seus referents han sigut el terror italià (giallo), Alfred Hitchcock i Peeping Tom, de Michael Powell. De fet, aquest gust pel pastitx fílmic, la idea de portar al present imatges de l’ahir, esdevé el motor de la trama de Last night in Soho, en què l’Eloise, una jove aprenent de modista obsessionada pel Swinging London, es veu transportada màgicament des del present fins al Londres dels 60, on descobreix que els seus somnis amaguen un veritable malson.
La morena Eloise, paper que interpreta Thomasin McKenzie, transitarà per aquesta realitat paral·lela i onírica de la mà d’un avatar que té l’aparença de la rossa Sandy (encarnada per Anya Taylor-Joy, la Beth Harmon de Gambit de dama). Guiada pel desig de convertir-se en una cantant d’èxit, la Sandy acabarà atrapada en un submon de perversitat i comerç sexual. De fet, seria possible veure Last night in Soho com una versió londinenca i molt pop de Mulholland Drive, de David Lynch. Sobre la relació amb el seu personatge, Taylor-Joy va explicar que no li va costar identificar-se amb un personatge que ambiciona formar part del món de l’espectacle: “Quan vaig decidir que volia ser actriu, no coneixia a ningú de la indústria i buscava la manera de ser en el lloc adequat en el moment idoni, però aconseguir això és difícil quan ets jove i inexpert. Last night in Soho parla d’aquesta realitat, d’aquest moment d’excitació i vulnerabilitat”.
L’art de riure’s d'un mateix
En la competició oficial de la Mostra ahir es va poder veure Competencia oficial, valgui la redundància, la nova i molt aplaudida comèdia dels argentins Mariano Cohn i Gastón Duprat (El ciudadano ilustre). Produïda per Mediapro, la pel·lícula presenta un esperpèntic trio de personatges –una directora il·luminada (Penélope Cruz), un actor d’èxit internacional (Antonio Banderas) i un “mestre d’actors” (Oscar Martínez)– implicats en la realització d’una pel·lícula finançada per un magnat de la indústria farmacèutica. Construïda a partir dels assajos que requereix la pel·lícula dins de la pel·lícula, Competencia oficial esdevé una sàtira del món del cinema àcida, intermitentment hilarant i un pèl redundant.
A la Mostra, Banderas va voler reivindicar la força transgressora de la comèdia: “Vivim un temps en què el riure sembla una cosa clandestina. El riure se sosté en la ironia i pot trencar amb el que és políticament correcte. A Competencia oficial hem volgut parlar de la intel·ligència i l’estupidesa que envolta el món de l’art: els egos, l’enveja, la competitivitat... La pel·lícula mostra la tasca d’uns actors, però també podrien ser polítics, periodistes o gent de moltes altres professions”.
