Fellini, de portes endins

Qui millor per explicar com era Federico Fellini que ell mateix? Entendre'l a través del seu món, és a dir, de les seves pel·lícules, escrits, entrevistes i sobretot dibuixos, és el que es proposa El centenari. Fellini al món, la mostra que ret homenatge al director de cinema en el centenari del seu naixement i que es podrà veure al Born Centre de Cultura fins al 9 de gener del 2022. Fellini (Rímini, 1920 - Roma, 1993) va guanyar cinc Oscars i ha sigut comparat amb els grans mestres italians del Renaixement i el Barroc.

La seva creativitat era desbordant. Resumir-la no és gens fàcil. "Fellini és un artista; és com el cel, com el mar, sempre canvia", va dir Giulietta Masina, l'actriu que el cineasta va conèixer amb poc més de vint anys i de qui ja no es va separar. Va ser la seva companya al llarg de tota la vida, i apareix sovint a l'exposició, a les fotografies i als escrits. Fellini li escriu: "Tu saps realment que ets la meva vida. T'estimo tant que em falta l'alè. T'abraço i et mantinc a prop tota la vida". El cineasta explicava que Giulietta sempre havia sigut dins seu, que havia nascut casat amb ella. La seva companya és també la protagonista de molts dels grans films de Fellini, com La strada, Les nits de Calàbria, on interpreta magistralment una prostituta, o Giulietta dels esperits.

Uns dibuixos eròtics pràcticament inèdits

El cineasta és admirat arreu del món per tota classe de públic. Fins i tot, el diccionari italià té una entrada amb el seu nom adjectivat: fellinià. Significa quasi tot el que té a veure amb aquest gran visionari creador de somnis, però també descriu un univers estètic, social i polític. Comissariada per Vincenzo Mollica, Alessandro Nicosia i Francesca Fabbri Fellini, neboda de l'artista i la que aporta bona part del material, incloses peces inèdites, l'exposició recorre tota la vida de l'artista. Hi ha mig centenar de dibuixos, molts dels quals són caricatures dels seus personatges. “Sempre estava dibuixant, mentre parlava per telèfon, mentre treballava. Ho feia des de petit. És a través del dibuix, amb un estil crític i satíric, que s'apropa a les seves pel·lícules", assegura Mariangela Scaramella, responsable d'una exposició que s'ha pogut veure a Moscou, Sao Paulo, Vílnius, Tirana, Ljubljana, Sant Petersburg, Buenos Aires i Kíev.

Fellini feia apunts gràfics dels rostres, els nassos, els bigotis o la forma de encreuar les cames de moltes de les persones amb qui es trobava. A l'exposició, es poden veure dibuixos de Marcello Mastroianni, el seu gran amic i el seu alter ego a les pel·lícules, Masina o Roberto Benigni a La veu de la lluna.

Es mostren també una sèrie de dibuixos eròtics que formen part de la sèrie Erotomàquia o Batalla de l'amor, que va fer els últims anys de la seva vida. És una manera irònica de representar el combat entre home i dona, però Fellini fa que la línia divisòria entre els dos gèneres sigui cada vegada més subtil, fins que la figura femenina pren definitivament l'avantatge. Aquests dibuixos s'han vist poques vegades i els ha cedit per a l'exposició la família de joiers Bulgari, que en són propietaris.

Els somnis dibuixats

El 1960 Fellini va començar a dibuixar i escriure tot el que somiava per explicar-ho al seu psicoanalista, el junguià Bernhard. "Dibuixava a tot arreu, a vegades als tovallons mentre dinava una minestra", assegura Scaramella. Ho va conservar pràcticament tot al Libri dei sogni, uns grans volums enquadernats. Un d'aquests volums es va perdre i l'altre va desaparèixer durant una mudança, però afortunadament una bona part encara es conserva i es pot veure al Born. Fellini era un gran somiador. "Als sis o set anys estava convençut que hi havia dues vides: una amb els ulls oberts i una altra amb els ulls tancats. En arribar la nit, esperava amb ànsia l'hora d'anar a dormir. Havia posat als quatre cantons del llit els noms de les sales de cinema de Rímini: Fulgor, Savoia, Popera Nazionale Balilla i Sultano. L'espectacle començava tan aviat com tancava els ulls", explicava el cineasta.

La censura i la psicoanàlisi

Fellini també es va topar amb la censura. A l'exposició es pot veure una carta d'Acció Catòlica en què l'entitat expressa la seva indignació per l'estrena de La dolce vita i demana al ministeri de l'Espectacle que la retiri immediatament de la circulació per "atemptar contra la moral, els bons costums i la decència". L'estrena de La dolce vita, el 1960, va suscitar polèmica, però també l'entusiasme de la crítica i el públic. Mentre Acció Catòlica i bona part de la dreta s'hi va posar en contra, l'esquerra política es va mobilitzar per donar-hi suport. El film va guanyar la Palma d'Or al festival de Canes i va ser precisament aquell any quan Fellini es va posar en mans del psicoanalista.

Del cinema al còmic

En els últims anys de la seva vida, Fellini no va dirigir cap film. L'últim va ser La veu de la lluna (1993). No filmava, però sí que creava. Va acceptar un encàrrec de la revista mensual de còmics Il Grifo i va traduir en dibuixos dos projectes cinematogràfics que no havien pogut fer-se realitat: Viaggio a Tulum i Il viaggio di G. Mastorna. El primer és sobre la seva admiració per l'antropòleg i escriptor peruà Carlos Castaneda. Il viaggio di G. Mastorna és un projecte sobre l'acceptació d'un mateix i la mort. Part d'aquests storyboards també es poden veure en aquesta exposició que deixa entreveure la part més íntima i onírica d'un dels cineastes sobre els quals més s'ha escrit i teoritzat.