La Feliu no es casa amb ningú
Per què no s'ha casat la Feliu? La pregunta la llança des de l'escenari l'Empar Moliner, abans de respondre: "Perquè no es casa amb ningú, i tothom es vol casar amb ella". Queda clar, doncs, que això del Liceu no és cap boda d'aquestes que es porten ara, amb la núvia una mica madureta, sinó una altra mena de celebració. Dues, en concret: els cinquanta anys de carrera i els setanta de vida d'una cantant que, de fet, sí que està casada i ben casada: amb Catalunya, Sants i el Barça. Té lògica que a la mateixa fila de platea hi hagi el president de la Generalitat, l'alcalde de Barcelona i el president del club blaugrana.
Tampoc s'han volgut perdre la festa l'expresident Jordi Pujol i uns quants consellers. "Mira, aquí a la Rambla tots els cotxes oficials que els ajudem a pagar nosaltres, mentre que la gent normal hem de tornar amb l'autobús o el metro", comenta una dona a la seva amiga sortint del concert, a les deu tocades de la nit. És ben bé això: el públic de la Feliu és "gent normal", amb permís dels Manel. Gent normal d'un país que voldria ser normal.
"Si alguna obsessió ha tingut la Feliu tota la vida és normalitzar el català", afirma Josep Cuní, el primer dels presentadors (després vindran Òscar Dalmau, Adelina Castillejo, Empar Moliner, Helena Garcia Melero, Enric Frigola i Àngel Casas). El periodista resumeix així la trajectòria de l'homenatjada: "La Feliu ha cantat amb tothom i tothom ha volgut cantar amb la Feliu". De pretendents no n'hi han faltat, a aquest tros de dona que ha demostrat que en català es pot cantar tot: jazz, blues, cuplets, boleros, country i el que calgui. Ara mateix té una parella de luxe: canta amb Joan Manuel Serrat Sota un cirerer florit . "Que bé que s'hi està", xiuxiueja la Feliu, seductora, quan acaba la cançó.
Sílvia Pérez Cruz regala a la de Sants una havanera amb música del seu pare i lletra de la seva mare, i a mi se'm posa la pell de gallina. Un altre plat fort és l'actuació de la Big Band 50/70 dirigida per Luis Cobos, que s'adreça a l'artista en un català impecable: "Ets un referent per a tots. La geganta Núria Feliu és maca i enorme, però no arriba a ser tan gran com tu". La geganta pujarà a l'escenari al final d'un sarau que han inaugurat els castellers de Sants (potser mai abans s'havien alçat castells al Liceu), en què no han faltat tampoc les sardanes.
"L'alegria immensa és que això ho fem en vida de la Núria", diu Marina Rosell, que ha estat presentada per la mateixa Núria com a "Gavina Rosell" i que sí, ha cantat La gavina . "He vingut a 38 i mig de febre -confessa Peret-. M'hauríeu de fer els coros". I ja tenim el públic picant de mans al compàs de la rumba catalana, o de les peces de la Dharma, que ha actuat després.
Enric Majó, director de l'espectacle amb Abel Folk, ha proposat que d'aquí a deu anys celebrem els 80 anys de la Feliu al Palau Sant Jordi. Què t'hi jugues que s'omple.
