El 'Faust' subjectiu de Pessoa

BarcelonaFernando Pessoa és un dels noms indispensables en tot bon cànon de literatura europea del segle XX i, així i tot, encara avui el coneixement que se'n té és incomplet. Mort el 1935 a Lisboa, amb només 47 anys, Pessoa va disseminar en revistes una petita part de la seva obra poètica i narrativa en vida (l'únic poemari que va publicar va ser Mensagem ). No va ser fins al 1969 que l'estat portuguès va encarregar a un grup de treball que endrecés el llegat de l'escriptor. Dins d'un bagul s'hi van trobar 27.543 documents, distribuïts en 343 sobres. L'ordenació del material ha permès publicar volums com Llibre del desassossec , El banquer anarquista , L'educació de l'estoic -tots tres a Quaderns Crema- i el recent Escritos sobre genio y locura (Acantilado).

Faust. Tragèdia subjectiva , l'ambiciós projecte d'Edicions Poncianes, recull la nova versió de l'extens i enigmàtic monòleg. D'aquest projecte en donaven notícia per primer cop les obres completes del 1952, publicades per Ática, però no va ser fins que l'estudiosa Teresa Sobral Cunha va posar-hi fil a l'agulla que els 90 fragments inicials es van convertir en 260. En l'edició portuguesa d' O Fausto (Presença, 1988), Sobral Cunha reconstituïa "la forma dramàtica que l'obra tenia en la ment de Pessoa", segons explica Joaquim Sala-Sanahuja al pròleg de l'edició catalana, que reprodueix la nova i última versió, publicada a Relógio D'Água fa pocs mesos.

"Amb Pessoa passen coses tan estranyes com que, ara mateix, només hi hagi aquest Faust en portuguès i en català", explica Jordi Carulla, editor de Poncianes. Aquesta és l'última d'una estranya concatenació de coincidències que han tingut, com a resultat final, un volum luxós de 500 pàgines, cuidat fins a l'últim detall. Carulla va tenir notícia de l'existència d'una traducció del text mentre presentava l'exposició Les capses secretes , de Joan Ponç, a Roma. "El Faust de Goethe té una escena molt important en una taverna romana: m'ho vaig prendre com un primer senyal", assegura. El segon va ser conèixer la traductora, Alèxia Sinoble, que havia fet un treball magnífic. "Quan ho vam tenir tot llest, vam parlar amb Teresa Sobral Cunha i ens va dir que no podíem publicar el llibre, perquè ella en preparava una nova versió -recorda-. Com que ho feia tot a mà, em va tocar viatjar fins a Lisboa i trobar-me amb ella breument a la Fundació Caluste Gulbenkian, on ella em va donar un maletí amb el text i jo li vaig donar un sobre". Sinoble es va posar a treballar en la nova versió del Faust , i va comptar amb l'ajuda de Sala-Sanahuja, que ja n'havia traduït diversos volums de poesia: "Aquest llibre és el patiment absolut, no hi ha escenes fantàstiques -diu-. L'assagista Eduardo Lourenço escriu que l'espai on passa el drama són les quatre parets del crani de Faust".

Sinoble, que acompanya la traducció d'unes notes de gran interès i una extensa i enlluernadora entrevista amb Rafael Argullol, explica que, "després del món mític, de l'humanístic i de la revolució de les ciències, l'últim pas és l'ocultisme: les teories ja no serveixen, el que hi ha és una pluralitat d'universos". L'obra arrenca al laboratori faustià, on el savi es pregunta pel misteri de l'existència: "Com és que el món és món? / Ah, l'horror de pensar, igual que un sobtat / desconèixer on sóc". Faust expressa "l'agonia i ànsia" de viure. "Fugir de mi no puc", afirma una mica més endavant. Per molt que intenti dominar i manipular la Vida, el seu fracàs és evident, perquè tard o d'hora s'haurà d'enfrontar amb "l'horror de la mort".

"El seu discurs és monolític, hi ha un ennuegament ontològic", resumeix Sinoble. Per la traductora, aquest Faust "és l'esfinx i Èdip, tot alhora, és l'enigma i la resolució". En Pessoa mai no hi ha possibilitat de victòria: fa agonitzar el seu personatge a la creu, convertit en el Crist negre. Les primeres còpies del Faust de Poncianes deixaven les mans tacades del vermell de la coberta. "«La idea metafísica es pronuncia amb veu de sang», diu Faust -recorda Sinoble-. Si no haguessin passat totes aquestes anècdotes, el llibre no seria real. Pessoa encara té un poder especial".

Un personatge amb moltes vides

El Faust de Goethe

El personatge de Faust va acompanyar J.W. Goethe durant més de cinquanta anys de la seva vida. A la primera part, publicada el 1808, el savi ven l'ànima a Mefistòfil. Mentre visqui, el dimoni servirà l'amo i, si mai Faust li demana d'aturar el temps i quedar-se en un moment concret, Mefistòfil podrà convertir-lo en el seu esclau.

El pacte de Mann

A Doktor Faustus (1947), Thomas Mann explica la vida del compositor Adrian Leverkühn, que es veu empès cap a una cruïlla en què no hi ha alternativa possible: ha de triar entre l'art o la vida. Mefistòfil li ofereix 24 anys de creativitat genial si és capaç de renunciar a l'amor per Esmeralda. L'obra musical que prepara porta per títol Apocalipsi .

El poderós Bulgàkov

El mestre i Margarida , de Mikhaïl Bulgàkov, va ser publicada al 1967, 27 anys després de la mort de l'escriptor rus. L'ambiciosa novel·la ajunta tres èpoques: el Moscou de la dècada dels 30 -on satiritza la societat literària-, la Jerusalem de Ponç Pilat i un ball nocturn misteriós amb Margarida. L'únic personatge present en les tres èpoques és el dimoni.