Un fascinant poema visual sobre els extrems del planeta

BARCELONA.De petit, el documentalista rus Victor Kossakovsky es feia aquelles preguntes que només els nens tenen coratge de fer-se. Com seria la meva vida si no fos fill dels meus pares? ¿Si hagués nascut en una altra família, encara seria jo? ¿I si visqués a l'altre extrem del món? Cauria al buit, llavors? "Són preguntes que la gent deixa de fer-se quan es fa gran -diu el director-. Però jo sempre estic fent pel·lícules per esbrinar la resposta d'aquelles preguntes que em feia de petit".

¡Vivan las antípodas! , la pel·lícula que s'estrena avui dins del cicle El Documental del Mes en diversos cinemes de Catalunya i al portal Ara Films, és la resposta a una d'aquelles preguntes que es feia el director: Què hi ha a l'extrem oposat del món? Per desgràcia, l'antípoda de Sant Petersburg és al mig de l'oceà. "Bona part de l'escorça terrestre és sota l'aigua -ens descobreix Kossakovsky-, així que no hi ha gaires antípodes habitables en tots dos extrems. A Europa, només Espanya té antípoda (Nova Zelanda), i l'única antípoda de l'Àfrica és Botswana, situada a l'altre extrem de Hawaii".

Kossakovsky explora amb la càmera aquestes antípodes i també d'altres: la formada per l'Argentina i la Xina, i per Xile i una zona de Rússia. El resultat és un recorregut fascinant per la geografia terrestre que, gairebé sense paraules, cerca similituds i correspondències entre indrets tan diferents com la megalòpolis de Xangai i un petit pont que cuiden dos germans a la província rural xilena d'Entrerríos.

El mètode Kossakovsky

El director segueix el fil invisible que travessa la distància entre les antípodes jugant amb la càmera i el llenguatge cinematogràfic, amb encadenats i fugues, introduint rimes en la narració que fan de ¡Vivan las antípodas! un gran poema visual.

En el cinema d'aquest rus no hi ha lloc per a explicacions ni veus en off: el mètode Kossakovsky es fonamenta en "les imatges". "Alguns directors fan pel·lícules per explicar una idea; jo no. Si tinc una idea, la dic o l'escric. Però no faré una pel·lícula per explicar-la: només començo a filmar si veig imatges", afirma rotund.

El cineasta és contrari a les entrevistes en els documentals: "Les entrevistes són per informar, però aquest no és l'objectiu de l'art. L'art va directe al cor i, després, potser arriba al cervell. Les entrevistes van al cervell i després, si les fas bé, al cor. Si el que es pretén és arribar al cor, per què s'ha de passar abans pel cervell?" Tot plegat, ho sintetitza en un d'aquells aforismes que l'han convertit en un dels directors favorits dels estudiants de cinema documental: "Si vols conèixer una persona, és més important mirar-te-la que escoltar-la. A la televisió importa el que diu la gent, al cinema, com ho diu".

En el primer viatge que va fer, a Nova Zelanda, va trobar en una platja una balena que s'havia "suïcidat". "Quan vaig arribar l'antípoda exacta del món, als afores de Madrid, vaig trobar unes pedres que eren pastades a la balena; tenien la mateixa forma! En un guió de ficció no m'hauria atrevit a escriure-ho mai", confessa.

Una trilogia emmirallada

¡Vivan las antípodas! és el segon títol del que l'autor ha previst que sigui una trilogia. El primer episodi és el polèmic Svyato , protagonitzat pel seu fill. Quan va néixer, Kossakovsky va treure tots els miralls de casa, fins i tot les culleres de plata, per evitar que s'hi veiés reflectit. Als 2 anys, el va deixar sol davant d'un mirall i ho va enregistrar tot. "Primer va portar les seves joguines per jugar amb aquell altre nen -explica el director-. Després va mirar al darrere del mirall i va plorar, confús. Finalment, es va adonar que es tractava d'ell mateix, però va trigar una bona estona!"