Fantasmes de paper i pedra, zombis de pedra i tisora

Els fantasmes són una companyia difícil. No diguem els zombis. Aquests últims dies d'abril s'han mostrat especialment insistents a deixar-se notar. Fantasmes de paper i pedra, zombis de pedra i tisora. Diada de Sant Jordi. A la secció de teatre de La Central pregona humilitat editorial un llibre de teló vermell: Teatres de Barcelona, un recorregut urbà , de Raffaella Perrone i Antoni Ramon. Tots dos arquitectes i ell, a més, director de l'Observatori de Teatres en Risc. Una obra sobre la història de les sales de teatre de la capital catalana, sobre les que existeixen, les que van desaparèixer, les que perviuen en la memòria com ànimes en pena i les que segueixen en peu com morts en vida. Alguna cosa més que biografies arquitectòniques. Una experiència sentimental col·lectiva.

Un treball de rescat i auxili que adquireix nou significat perquè coincideix amb l'aparició d'Un jardín abandonado por los pájaros, del crític teatral -entre d'altres vocacions- Marcos Ordóñez. Són unes memòries novel·lades de la família Ordóñez-Diví fins entrats els anys 70 que desperten l'ansietat de l'absorbent lectura adolescent. Dos llibres que recorren gairebé la mateixa geografia teatral i el mateix sentiment de pèrdua. Però si el primer és com el diligent obituari que BTV regala als seus desprevinguts espectadors, el segon converteix una nòmina de noms en escenari íntim i privat.

Així, l'Arnau deixa de ser només l'actual edifici zombi de 2,5 milions d'euros que necessita 10 milions més que l'Ajuntament -propietari del mort vivent- no està disposat a invertir-hi, tot i l'alerta llançada per la síndic de greuges de Barcelona. Ara busquen un Frankenstein que aporti capital risc privat per camuflar la seva falta de compromís amb el Paral·lel. Un ràpid canvi d'actitud que va del febrer al maig del 2011. El temps entre les intencions de l'equip municipal sortint (que fins i tot va estudiar la possibilitat de recuperar el Talia) i les eleccions i el canvi de color polític. En el llibre d'Ordóñez, la seva façana serveix de sicalíptica paret per a un improvisat menjador a l'aire lliure on l'avi de l'autor (el violinista i fuster Joan Diví Sala) sopava al descans entre les obligades dobles funcions.

Per la seva banda, el Novedades deixa de ser només l'edifici ignorat davant del Tívoli que conserva -per poc temps, pel que sembla- un dels interiors amb més glamur de Barcelona, digne d'una seqüència de Mad men . Un supervivent de l'orgànic interiorisme dels anys cinquanta. Per a l'avi Diví és el teatre que va abandonar minuts abans que una de les bombes de l'aviació italiana el reduís a ruïnes el fatídic 17 de març del 1938. Es va salvar estirat a terra, abraçat al violí. A pocs metres, una de les bombes va impactar sobre un camió que transportava trilita. L'ona expansiva va arribar a la seva dona. Ella va ser un dels 1.500 ferits comptabilitzats. Amputació de l'avantbraç. Hi van haver 875 morts i van desaparèixer 48 edificis, entre ells el Novedades, una longeva ruïna fins que el 1953 van començar les tasques per transformar-lo en rutilant cinema d'estrenes. Ara torna a ser un zombi de façana racionalista.

I el grandiós Olympia deixa de ser només una llegenda urbana recentment recuperada per a la memòria col·lectiva gràcies al treball de documentació de Ramon i Perrone, i també a la magnífica exposició sobre el Paral·lel que es va poder veure al CCCB. A Un jardín abandonado por los pájaros és el teatre de la ronda de Sant Pau que segueix en peu el 1944, enganxat a una floristeria que, al fons del seu magatzem, darrere de trastos i caixes, ocultava una porta que donava a un laberint de passadissos que acabava davant d'una segona porta folrada de vellut. Al darrere, l'impressionant pati de butaques de 6.000 localitats de l'Olympia, quatre-centes més que el mític Hippodrome de Nova York. Una sala per a grans espectacles -amb una pista de circ que es podia convertir en piscina- que va sucumbir a les estretors de la postguerra: la seva estructura de ferro era un bé cobejat. L'Olympia va acabar fos el 1947. Però abans va regalar a la mare de Marcos Ordóñez un moment de màgia, com als protagonistes de Les cròniques de Nàrnia. Va ser ella qui va obrir aquella porta vellutada.