Els fantasmes d’Henri Michaux
El Guggenheim de Bilbao dedica una retrospectiva al poeta i pintor belga que va passar a “l’altra banda”
BilbaoPoeta, artista, músic, viatger empedreït a llocs com l’Índia, la Xina, el Japó, l’Equador: l’afany del belga Henri Michaux (1899 -1984) per arribar al fons de la seva ment, posant-la a prova una vegada i una altra, no tenia aturador. Segons les estimacions del seu arxiu, Michaux va realitzar més de 10.000 obres, sense comptar les que va destruir perquè no li havien permès aconseguir el seu objectiu cabdal: passar a “l’altra banda”. Precisament aquesta idea dona títol a la retrospectiva Henri Michaux: l’altra banda, que el Guggenheim de Bilbao presenta fins al 13 de maig. “Michaux sempre va ser apàtic respecte a la pintura naturalista europea. Ell va arribar-hi a través de Paul Klee i Max Ernst i fins aleshores la pintura li havia semblat un reproducció banal de la realitat”, explica Manuel Cirauqui, conservador del museu i comissari de la mostra. “Per a Michaux la pintura era un trànsit a l’altra banda. Va descobrir un cànon d’artistes que li va permetre entrar en una fabricació de la realitat, i va establir unes relacions diferents entre l’obra i el que la mira i qui la pensa”, subratlla.
Aquesta feina compulsiva tenia per a Michaux un caràcter ritual i terapèutic: “És un insubmís. La pintura és, per a ell, una manera de marginar-se, de fugir, d’esmunyir-se fora dels motlles”, va dir l’escriptora Chantal Maillard de l’obra de Michaux. “La pintura és una sortida d’emergència de la sala on el protagonista és presoner, dia rere dia, del cel·luloide que el projecta a si mateix, repetit”, diu també el text de l’autora. Al llarg del recorregut de l’exposició es pot veure un rostre que sembla pintat amb taques de sang i uns altres traçats amb una pinzellada fluida blava i verda que els fa semblar una anguila. Més endavant hi ha diversos alfabets inventats els caràcters dels quals semblen petits personatges que ballen. Finalment, s’exposa una selecció dels dibuixos que va fer sota els efectes de substàncies com la mescalina, l’LSD i l’haixix. Michaux, que es definia com un “bevedor d’aigua”, les va fer servir per aprofundir en el coneixement de la psique.
Art de la percepció alterada
El catàleg de la mostra inclou un extracte del llibre que el neuròleg de Bilbao Julián de Ajuriaguerra va escriure sobre les experiències de l’artista amb estupefaents. “Michaux no era ni un hippie ni un drogoaddicte, volia ampliar el coneixement de la ment i la percepció i establir una cartografia del nostre sistema perceptiu, tant pel que fa a les imatges com pel que fa als signes. No es troba sovint algú com ell que posi en mans de la ciència la seva vocació exploratòria”, explica Cirauqui. El responsable de l’arxiu de l’artista, Franck Leibovici, insisteix en aquesta idea: “L’ús d’aquestes substàncies no era descontrolat ni casolà. A Michaux no li interessava el descontrol estètic, sinó les alternances entre el control i l’expansió, la desagregació i la reagregació. Així va arribar a una sèrie de paràmetres per a cadascuna de les substàncies, com l’acceleració i la vibració, en el cas de la mescalina”, afirma.
Les drogues no van representar un salt en l’univers plàstic de Michaux, sinó que el van potenciar. “L’altra banda de la qual parla no està lligada a les substàncies sinó a les condicions de producció de les obres respecte als significats establerts del llenguatge”, diu Leibovici. La mostra inclou gairebé 230 obres, entre dibuixos i pintures, documents i objectes. L’inici és impactant: el públic es troba amb una selecció de la seva col·lecció d’art no occidental. Els rostres esfereïdors i també delicats d’un reguitzell de figures que van arribar a Europa des de llocs com Oceania, Nova Guinea, l’Àfrica central i Borneo són una advertència, com si diguessin als espectadors que a partir d’allà manen elles i que les lleis que regeixen les sales clàssiques del museu ara són unes altres. “Les cultures no occidentals li proporcionen un cànon estètic fluctuant i mòbil”, explica Cirauqui.
Michaux es va dedicar definitivament a la pintura a mitjans dels anys 40, després d’haver perdut tràgicament la seva primera esposa en un incendi i d’un viatge al Japó. No es va voler casar ni amb els surrealistes ni amb els informalistes, i deia que només podia pertànyer a una avantguarda unipersonal que havia creat ell mateix, el fantasmisme. Pel que fa a la seva metodologia, no es posava a treballar amb una idea preconcebuda: “Es posava en disposició que passés alguna cosa sobre el paper, i quan la identificava la intentava fixar”, afirma Leibovici. Les obres estan dividides en tres àmbits organitzats cronològicament, des de les figures inicials dels anys 30 que suren sobre un fons negre com si fossin fantasmes fins als últims olis i acrílics. “Faci el que faci, sempre hi apareixen rostres”, conclou Cirauqui citant Michaux.