Family tour

“El passat és un país estranger: allà les coses es fan d’una altra manera”. Aquest és el cèlebre inici de la novel·la El missatger de L.P. Hartley. Liliana Torres, segurament, subscriuria paraula per paraula aquesta reflexió. A Family tour aquesta jove directora parla del sentiment d’estranyesa que experimenta una noia que viu i treballa dedicant-se al cinema a Mèxic quan torna a Catalunya. Tot li sembla llunyà, estrany i molest. Cada cop tolera menys la seva família i la seva família cada cop l’entén menys a ella.

Els seus parents directes, doncs, són ja cosa del passat, d’aquell passat estranger que deia L.P. Hartley. La gràcia, en principi, de Family tour és que els germans, pares i tiets que surten en pantalla són la família de veritat de la Liliana Torres. ¿Gran aposta de cinéma vérité? D’hibridació entre realitat i ficció? Doncs... a mitges. Perquè, incomprensiblement, la Liliana directora no s’interpreta a si mateixa (fa d’ella Núria Gago). Deu ser per pudor, per establir distància, per ¿covardia?, però l’exercici confessional queda incomplert. Com la recent Otel·lo, un altre experiment amb gasosa: voluntariós però marrat. | JOAN PONS