Les famílies jueves que el franquisme va fer desaparèixer de Barcelona

Barcelona¿Franco va acollir la comunitat jueva amb els braços oberts? Més aviat al contrari, però a vegades la maquinària de propaganda política pot ser molt eficient, perquè entre certes comunitats jueves perviu la creença que la dictadura espanyola va ser benèvola. L’historiador Manu Valentín desfà el mite al llibre Voces caídas del ciel. Historia del exilio judío en Barcelona (1881-1954), publicat per Comanegra. Valentín, que és membre de l’associació cultural jueva Mozaika, fa gairebé una dècada que investiga desenes d’històries d’homes i dones que van haver de fugir o van desaparèixer. “Al llibre només hi ha un 15% o un 20% de tot el que tinc escrit i documentat”, diu. De les famílies que van arribar a Barcelona a finals del segle XIX i principis del XX en queden tan sols alguns documents i velles fotografies. La majoria dels que formen part de la comunitat actual són descendents de jueus que van emigrar a Barcelona anys després, a partir dels 50”, explica l’historiador.

El primer vaixell

“Alguns diplomàtics secunden el retorn dels sefardites”

La investigació de Valentín va començar quan va trobar a la seu de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB) el document del 31 de desembre del 1918 amb els noms dels fundadors. Però va anar més enrere, fins al 1881. “És el primer any en què he trobat documentació sobre el retorn a Barcelona de jueus sefardites [els Reis Catòlics n’havien ordenat l’expulsió el 1492]”, diu Valentín. Es tractava d’un vaixell amb 50 famílies que van arribar des de Turquia. Entre els diplomàtics espanyols hi havia una certa sensibilitat, perquè hi havia hagut una obertura de l’Estat. A més, l’influent jueu britànic Haim Gudella havia ofert moltes conferències sobre la necessitat d’acollir les famílies que havien sigut expulsades 400 anys abans. Era un pla ambiciós, però no va tenir èxit perquè Espanya no tenia gaires al·licients. “Va ser també una qüestió de classe. Molts d’aquests jueus no tenien recursos, i la premsa conservadora era xenòfoba”, recorda Valentín.

Ni banyes ni cua

“A Barcelona, els jueus eren pràcticament éssers mitològics”

“Jueus! La gent no s’ho podia creure. Els miraven el cap buscant-hi les banyes i l’esquena buscant-hi la cua. Però encara quedaven jueus?”, escrivia Joan Alavedra el 22 de maig del 1930 a la revista Mirador. El periodista i escriptor recordava a l’article una tarda del 1914, quan feia poc que havia esclatat la Primera Guerra Mundial i un grup de jueus poliglotes baixaven pel carrer. Alavedra assegurava que n’havien arribat milers i que molts es van quedar. Explicava que hi havia de tot: llibreters, metges, comerciants... “A Espanya no hi havia hagut cap comunitat jueva durant segles i la visió que se’n tenia es basava en els sermons de l’Església; els jueus eren pràcticament éssers mitològics”, diu Valentín. Molts d’aquells jueus que van arribar quan va esclatar la Primera Guerra Mundial provenien de l’Imperi Otomà i havien conservat la llengua. “A Salònica, la llengua vehicular era el castellà -explica Valentín-. En canvi, per exemple, els jueus que van emigrar als Països Baixos no van conservar la llengua”. La majoria dels que van arribar a principis del segle XX fugien dels pogroms i de la Gran Guerra. Tanmateix, Barcelona era només la plataforma per arribar a Amèrica.

El Poble-sec jueu

“Al carrer Sant Pau hi havia moltes botigues jueves”

Esquenazi, Brozgol, Rosenfeld, Mitrani, Seby, Maytek... són alguns dels noms de les famílies jueves que tenien comerços, sobretot de roba, al carrer Sant Pau de Barcelona. Valentín calcula que hi havia prop d’una vintena d’establiments. “La majoria eren jueus otomans que van començar a treballar com a venedors ambulants al Mercat de Sant Antoni i van anar fundant negocis; fins i tot van formar una comunitat jueva pròpia, Agudad Ahim”, diu Valentín. Feien les celebracions litúrgiques al barri i quan eren festes significatives llogaven un local al Paral·lel. Valentín recupera la història de José Palomo, que va arribar a la capital catalana a finals del 1923. Mai va arribar a militar en cap partit, però la policia secreta es va presentar a casa seva una matinada del desembre del 1940 i se’l va emportar. Va passar per diferents presons i el van acabar tancant al camp de concentració de Miranda de Ebro. El ministeri de l’Interior el va descriure com un “individu perillós”. “La seva dona, la Fortuna, va contractar un advocat falangista per poder-lo treure -explica Valentín-. Els va cobrar una fortuna i els anava donant allargs”. Finalment, la família se’n va poder anar gràcies a l’ajuda de l’American Jewish Joint Distribution Committee, que els va aconseguir un visat per anar a Jaffa. “Aquella comunitat de jueus otomans que vivien a Sant Antoni va desaparèixer durant la dècada dels 40”, afirma l’historiador. A Palomo el van detenir perquè era jueu. “Hi ha un telegrama del 1941 que es va enviar a tots els governadors civils; se’ls demanava una llista amb els noms dels jueus residents a les seves poblacions. No he pogut trobar les llistes, però molts documents en parlen”, assegura Valentín, que ha demanat els papers moltes vegades a la direcció general de Seguretat sense obtenir-ne mai resposta. Quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, el gener del 1939, es van emportar tota la documentació de les sinagogues, que actualment continua a Salamanca. “És molt difícil seguir el rastre d’aquesta comunitat perquè no va quedar ningú”, lamenta l’autor.

La fotògrafa del Raval

“Els meus millors amics eren mariners alemanys i vagabunds”

Margaret Michaelis era una fotògrafa jueva i anarquista d’origen polonès que va arribar a Barcelona fugint de Hitler. A Berlín tenia un laboratori fotogràfic, però amb l’ascens al poder dels nazis va haver de fugir i va venir a Barcelona, ciutat que ja coneixia perquè el 1932 havia fet diferents reportatges fotogràfics del Raval. “No sabíem ni una paraula d’espanyol, teníem pocs diners, però podíem viure amb els nostres amics anarquistes”, escriu Michaelis, que vivia en una pensió al Raval, i explicava que els seus millor amics eren els mariners alemanys i els vagabunds: “Érem una societat selecta i t’hi acostumes tan de pressa que ja no et sorprèn formar-ne part”. A Barcelona també va tenir el seu propi estudi, Foto-Elis. Amb la victòria franquista va tornar a marxar.

El tràfic de blanques

“Enganyaven les jueves dels països de l’Est i les explotaven”

A principis dels anys 30 operava una xarxa de tràfic de blanques a Barcelona. L’organització estava integrada per delinqüents d’origen jueu, la majoria polonesos, que havien fugit de l’Argentina després que es dictés una ordre judicial contra 108 socis de la Zwi Migdal, una xarxa de tràfic de dones que havia funcionat entre 1906 i 1930 a Buenos Aires. “Anaven als pobles dels països de l’Est, on hi havia molta misèria, amb vestits elegants, i enganyaven les famílies dient que es volien casar amb les filles. Després les explotaven als prostíbuls”, diu Valentín. Algunes d’aquelles noies treballaven al local Madame Petit, al número 6 del carrer Arc del Teatre de Barcelona.

La falsa propaganda

“Es va fer una gran campanya per explicar un relat irreal”

“Quan els franquistes van veure que era impossible que els nazis guanyessin la guerra van buscar l’aliança dels Estats Units i van intentar amagar totes les accions de control i persecució dels jueus”, assegura Valentín. El 1946 es va donar un dels primers permisos per obrir una sinagoga a Barcelona. Paral·lelament va començar la campanya. El juliol del 1948, el govern franquista va enviar a Londres i Washington una nota informativa en què afirmava: “Espanya, basant-se en la seva ideologia cristiana, sempre ha protegit els jueus”. El 1949 es va editar un opuscle titulat España y los judíos, amb traduccions al francès i a l’anglès, que tenia per objectiu presentar Espanya com la protectora dels jueus. “Es va explicar un relat irreal. En molts casos el govern franquista va enviar a la mort molts jueus”, denuncia Valentín. Va ser el cas, per exemple, de Jenny Kher, que es va penjar a la presó de dones de les Corts de Barcelona l’hivern del 1942: “Estimat Max, ara sé que em volen reexpedir, i si és així prefereixo la mort”, va escriure en la seva última carta. Aquesta jueva d’origen alemany havia aconseguit fugir del camp de concentració de Gurs. No hi volia tornar.