BarcelonaLa Irene acabava de fer 18 anys quan la van trucar per fer un càsting per un curtmetratge. La van citar al Centre Cívic de Premià de Mar i va anar-hi amb els seus pares, tot i que ells es van quedar a fora. A dins l’esperava un noi amb una càmera. Primer li va fer interpretar una escena sense text i després li va demanar que es tragués la samarreta. Ella s’hi va negar. Ell li va preguntar: “¿Tindries problemes per fer-te un petó amb mi?”, es va aixecar i la va petonejar. En acabar, li va dir que l’agafaria per al paper. “Primer en vaig sortir contenta, però després vaig tenir la sensació que tot era mentida”. El noi va tornar a contactar-hi per demanar-li fotografies on sortís nua de cintura en amunt, però ella ja va veure que l’estava enganyant, que no hi havia cap projecte al darrere, i el va amenaçar de denunciar-lo. “A partir d’aleshores miro molt bé qui fa els càstings”, explica la Irene.
La seva experiència no és un fet aïllat. Són moltes les actrius que al llarg de la seva trajectòria s’han trobat amb suposats directors i productors que els demanaven que es despullessin o que els seduïssin sota la falsa promesa d’un projecte audiovisual o teatral. Alguns també els han tocat els pits per sota la roba sense el seu permís. La majoria d’elles ho han viscut durant els primers anys de la carrera, quan encara no tenien gaire experiència professional i no podien rebutjar un possible projecte perquè necessitaven fer currículum.
La Núria recorda que el 2015 un actor i guionista la va citar per un càsting a Barcelona per una obra de teatre. “Estava ell sol, em va dir que els directors no podien ser-hi. Hi havia una càmera a la sala, però no la va engegar”, explica la Núria. L’home li va demanar que interpretés el paper d’una dona seductora i que lligués amb ell. “Em vaig asseure sobre seu i em vaig treure una samarreta –en portava una altra a sota–. Aleshores em va posar la mà sota el sostenidor i em va tocar el pit”, explica l’actriu, que va frenar-lo. “Em va acusar de provocar-lo i em va dir que no servia per al paper. Era una contradicció. Vaig plorar molt”, explica. Més tard la Núria va contactar amb els directors de l’espectacle i li van dir que ja tenien l’actriu triada i que no sabien res d’aquell càsting.
La Laura va viure una situació similar amb un fotògraf quan tenia 19 anys. L’home la va citar al centre de Barcelona, però després li va dir d’anar a casa seva perquè li fes de model per unes fotos, teòricament per una exposició. “Em va fer dues fotos amb una càmera petita i va dir que ja ho tenia. Aleshores em va començar a fer un massatge, em va treure la samarreta, es va acostar molt i em va intentar descordar els sostenidors. Vaig notar que tenia una erecció i vaig començar a sentir por. No sabia què fer”, explica. Aquella experiència li va deixar una marca psicològica que no ha pogut esborrar. “Sentia fàstic, no volia saber res del meu cos”, explica.
Els falsos càstings són una pràctica que existeix en el món de les arts escèniques, si bé el mateix sector la intenta combatre. Quan s’hi han trobat, algunes de les actrius n'han alertat a través de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya.
“Quan ho vius, t’adones que els actors i les actrius som un col·lectiu vulnerable. Tenim molt poca informació prèvia dels càstings als quals anem, llevat que hi hagi una productora gran al darrere”, diu la Maite. La il·lusió i l’entusiasme intrínsecs en la professió també els poden jugar en contra. “Som un sector on hi ha poca feina i moltes ganes de treballar, i hi ha persones que se n’aprofiten. Quan et posen al davant un suposat projecte que sembla potent, pot costar ser fred i analitzar el que està passant realment”, afegeix.
Productors i directors
Però algunes actrius també han patit abusos de caràcter sexual als càstings amb un projecte real al darrere. A la Garazi la va citar un productor al seu despatx per fer una prova per a un anunci. La va fer seure a l’escriptori i li va parlar d’una escena amb un pintor que pinta una noia nua. Li va preguntar si ella seria capaç de fer-ho i li va demanar un vídeo despullada. L’actriu s’hi va negar i ell se li va acostar i li va acariciar la cuixa. “Era una productora de veritat, no un cau amagat. Això ho feia tot més estrany”, subratlla la Garazi, que va aconseguir frenar el productor. Més endavant la va tornar a trucar per demanar-li que improvisessin l’escena. “Em va dir que ho hauria de fer en roba interior, o anar-me traient la roba. Aquí vaig dir prou”, assenyala l’actriu. Al final l’anunci no es va fer i ella es va sentir “enganyada”.
L’Ariadna ho va patir amb un director europeu de més de 50 anys. La va fer anar a Londres i, després d’una primera trobada, ell li va suggerir veure’s l’endemà a la seva habitació d’hotel. “I et faig un massatge”, va dir-li. A partir d’aquí, i jugant amb la incògnita de si el projecte tirava endavant, li enviava missatges dient-li que li agradava. Un altre dia, un productor, en una discoteca, li va deixar anar: “Jo per saber si una noia és bona actriu, necessito fer-li un petó: així veig com s’expressa”. Ella li va respondre amb ironia: “¿Amb els homes també necessites fer-ho?”.
L’Ann va aconseguir un càsting per un projecte audiovisual amb un director. “Em va dir que rodaríem i vam assajar sols a casa seva. Era una escena de violació. Ell es va posar al lloc de l’actor i hi va haver contacte. Va ser molt incòmode”, recorda l’actriu. Després el director li va demanar recurrentment que es gravés cada cop amb menys roba, fins que ella li va parar els peus. “Què n'ha fet, d’aquells vídeos?”, es pregunta. Aleshores tenia 19 anys. “Quan passava no sabia si era normal o no, però després em vaig sentir molt fràgil. Ara aquest director em fa fàstic”, diu.
#SerActriuÉs, l’espurna que va encendre la flama
L’actriu Júlia Barceló llançava a Twitter el 3 de setembre del 2018 l’etiqueta #SerActriuÉs, que en poques hores es va convertir en un altaveu per visibilitzar des de pràctiques masclistes fins a l’assetjament sexual i els abusos viscuts a les arts escèniques. La xarxa social es va omplir de missatges que recollien comentaris sexualitzats de directors, discriminacions i un tracte diferenciat pel fet de ser dones.
“#SerActriuÉs haver d’aguantar durant tot un procés d’assaig que el director es refereixi a vosaltres com a nenes, mentre que als teus companys homes els anomena pel nom”, escrivia Diana Gómez. “#SerActriuÉs constatar que el teu físic passa sempre per davant del teu talent”, tuitejava Estel Solé. “#SerActriuÉs que el director comenti mentre passeu notes amb l’equip com portes depilat el parrús després de fer un nu”, explicava Laura Pau. L’etiqueta, explica Barceló, va sorgir de la voluntat d’evidenciar que “ser actriu no és només l’imaginari d’una professió aparentment liberal, en què sembla que poden fer amb nosaltres el que vulguin, jugant amb l'estrany límit entre consentiment i professionalitat”.
La resposta multitudinària a la seva etiqueta és fruit, en part, del camí que va obrir el moviment Me Too i les primeres actrius que van denunciar públicament agressions i abusos en les arts escèniques. “Hi ha hagut un canvi brutal. Abans es vivia amb silenci i fins i tot amb vergonya. Ara no hi ha tanta por de dir les coses”, explica l’actriu Marta Millà, que afegeix: “Ara comencem a fer xarxa i a ajudar-nos entre nosaltres i les dones joves estan més preparades”.
Fer públiques aquestes situacions és un primer pas per combatre-les. “Moltes actrius s’han atrevit a compartir de manera més pública coses que abans quedaven en l’àmbit privat. Fins i tot entre companyes que no ens dèiem coses, podem compartir pràctiques que no ens semblen correctes. Això genera un espai per entendre els mecanismes que s’estan utilitzant. Abans el secretisme ajudava els agressors”, reflexiona Barceló. Assenyalar les línies vermelles també empeny els professionals a revisar-se per construir un entorn més sa, una qüestió pendent que persisteix en molts altres àmbits de la societat i que s’ha convertit en un dels reptes fonamentals del segle XXI.