El Falcó Mil·lenari s’enlaira a Canes i sobrevola la mitologia de ‘Star Wars’

CanesUna constant de la saga 'Star Wars' és que en tots els seus capítols algú sempre diu “Tinc un mal pressentiment sobre això”. Però a 'Han Solo. Una historia de Star Wars', la concessió al cinema comercial d'aquesta edició del Festival de Canes, la frase es transforma lleugerament en “Tinc un bon pressentiment sobre això”. La ironia és que el projecte no feia presagiar res de bo als fans, sobretot després d’uns conflictes que van provocar l’acomiadament dels directors Chris Miller i Phil Lord a meitat del rodatge i l’arribada d’un veterà de Hollywood com Ron Howard per acabar la pel·lícula com fos.

Vist el resultat, el veredicte se situa en la zona tèbia. Després d’un primer 'spin-off', 'Rogue One', que fusionava l’univers de 'Star Wars' amb el gènere bèl·lic, el nou 'spin-off' de la saga s’apropia dels codis del 'western' i els films de robatoris –una mica a l'estil de la sèrie de Joss Whedon 'Firefly'– per relatar la joventut del contrabandista, començant per la fugida del seu planeta natal i el seu pas per l'exèrcit, on coneix el grup de lladres que seran el seu bitllet d'anada a una vida criminal i, amb sort, de tornada al seu planeta per retrobar-se amb l'amor que va deixar enrere. No hi ni rastre de l’esperit trencador que prometien Miller i Lord, però Howard dota el conjunt de certa homogeneïtat i ofici, servint el còctel d’humor, acció, aventures i drama que sembla innegociable en qualsevol 'blockbuster' actual.

Val a dir que el carisma justet del nou Han Solo no és el millor aliat del film. Alden Ehrenreich ha estudiat a fons el somriure de trapella de Harrison Ford i sovint n'abusa, però no aconsegueix reviure la màgia d'un personatge que ni tan sols Ford va saber com recuperar a 'El despertar de la força'. El Han Solo de la trilogia original era pura cinegènia i Ehrenreich és només un bon actor. Donald Glover, en canvi, desborda personalitat com a Lando Calrissian, sobretot en la seva relació amb L3, un robot amb idees pròpies i caràcter: feminista, defensor dels drets dels androides i amb tendència a fer esclatar revolucions. Ell (o ella) i Calrissian formen un tàndem perfecte que l'espectador potser desitjarà tornar a veure abans que un altre 'spin-off' de Han Solo.

El més notable del film és segurament com s’endinsa en la mitologia de 'Star Wars', encaixant tot de petites referències de la trilogia original –la pel·lícula és un festí per als fans en aquest sentit– i reproduint diàlegs paraula per paraula, alguns de forma més natural que altres. El guió de Lawrence Kasdan –guionista original de 'L'imperi contraataca' i 'El retorn del Jedi'– també juga de forma molt conscient amb les expectatives dels seguidors de la saga: de vegades opta per subvertir-les –la salvatge primera trobada entre Han i Chewbacca, que acaba en una incòmoda escena de dutxa–, però més sovint es plega al 'fan service' recreant amb reverència i un punt d'èpica l'aparició del Falcó Mil·lenari o el primer cop que el wookie i Han piloten la nau.

Però el moment més afortunat en la revisió de la mitologia del personatge és un que al·ludeix de forma indirecta a la famosa polèmica que els fans van tenir amb George Lucas quan el director va reescriure i remuntar l'escena en què Han disparava a un mercenari per sota de la taula a la versió remasteritzada de l''Episodi IV'. “Han Shot First!”, era el crit de guerra dels fans indignats. I d'alguna manera, 'Han Solo: Una historia de Star Wars' els dona la raó.