Tenim ‘fàcil’ i tenim ‘difícil’

Un amic fa una festa a ca seva, hi ha una guitarra i algú comença a afinar-la. L’instrument canvia de mans, tot és espontani, hi ha peticions, cantes relaxat, la meitat de gent no t’escolta, l’altra meitat canta amb tu i és tot molt fàcil. No amagaré la meva devoció -quant a recurs filosòfic- per la dicotomia. Tenim fàcil i tenim difícil : parlem-ne. Això exposat aquí dalt té un extrem antagònic que podem localitzar amb un marge d’error insignificant en el concert que tens avui vespre al teatre de la població X. Tots els recursos (logístics, tècnics i arquitectònics) estan disposats perquè facis un bon concert i perquè la gent en pugui gaudir còmodament asseguda en una butaca de vellut. No amagaré la meva devoció -quant a recurs literari- per la paradoxa. El fet de tenir-ho tot a favor t’ho posa tot en contra per una senzilla raó, de tots els elements possibles només en pot fallar un: tu.

Ets a l’interior imponent d’un auditori, se’t reclama a l’escenari per a la prova de so, comences a tocar el teu instrument, el personal de neteja es passeja per la platea, el tècnic de llums aprofita que ets al teu lloc per enfocar-te, les hostesses mudades s’estiren les mànigues de la jaqueta, el cantant fa una entrevista per la tele assegut a la tarima de la bateria i, tot plegat... potser et ve un poc gros, no et despistis. Tens un full aferrat en terra amb la llista de cançons, convé que toquis els primers compassos de cada una. Estudia’t bé les introduccions que facis sol, al concert les tocaràs automàticament, però torna a analitzar-les, per molt que te les sàpigues i les tenguis més que mecanitzades, això pot evitar que et quedis en blanc en el pitjor moment. Sembla que tot comença a sonar força bé i us anuncien a crits des de l’entrada que ja han d’obrir portes. D’acord.

Sou a les bambolines esperant per començar el concert, recorda on ho tens tot -el drap, les celletes, les pues-, repassa els primers moviments, per on agafaràs la guitarra, per on passaràs el cable i on l’endollaràs. Si has de cantar, fes fluixet un glissando amunt i avall diverses vegades per estirar la veu. S’apaguen els llums de sala, sortiu en el mateix ordre que estau col·locats a l’escenari, veus el públic en penombra, els aparells guspiregen, els amplis fan renou de massa. Si has estat capaç de racionalitzar un poc la situació, tot anirà bé... Hòstia puta, només de pensar-ho m’he fotut nerviós!

BOLOCONSELL

ABANS D’AFINAR LA GUITARRA, TOCA UN POC

De vegades s’afina sola quan recupera la temperatura d’acció