La faceta musical d’un actor amb ànima de ‘rock star’

BarcelonaL’estatus icònic de Robert Mitchum com un dels grans antiherois de Hollywood amaga una faceta menys coneguda: la de cantant de calipso. El 1956, durant la temporada que va passar a l’illa de Trinitat rodant Fire down bellow amb Jack Lemmon i Rita Hayworth, l’actor es va enamorar dels ritmes afrocaribenys i de la música calipso que sonava als bars i clubs de Port-of-Spain. Es va relacionar amb els músics, va comprar tots els discos locals que va trobar i fins i tot va aprendre a cantar amb el típic accent caribeny de la zona. Un cop a Los Angeles, Mitchum es va tancar a l’estudi per enregistrar un àlbum sencer de calipso. No li va costar gaire convèncer la companyia de discos: la música caribenya de Harry Belafonte era un èxit i el calipso, el ritme exòtic del moment.

El resultat va ser Calypso - Is like so... (1957), una col·lecció de melodies disteses com Coconut Walter, I learn a merengue, baby i From a logical point of view, cantades en dialecte tropical amb el timbre juganer i burleta d’algú que és en una festa que no vol que s’acabi mai. La portada és impagable: un Mitchum de mirada tèrbola amb una copa de rom a la mà mentre una noia d’aire exòtic se’l mira seductora. El disc no va ser un èxit i la carrera paral·lela de l’actor com a cantant de calipso no va prosperar, però avui dia està considerat com una de les millors aproximacions blanques a la música caribenya, amb arranjaments innovadors com la inclusió del banjo en alguns temes.

La fal·lera pel calipso no li va agafar perquè sí. Mitchum era un gran melòman amb una col·lecció immensa de discos de tots els estils, des de la música clàssica fins al jazz. Tenia amics músics, com Johnny Mercer o el mateix Sinatra. I el seu estil de vida nòmada i despreocupat amb què espremia les nits de bar en bar, fumant herba i gastant bromes, s’assemblava més al de les estrelles de rock que al dels seus col·legues actors. Fins i tot el van detenir per possessió de marihuana el 1958. Allò hauria sigut el final de qualsevol carrera a Hollywood, però ell va seguir fent pel·lícules com si res. Era el Keith Richards del cinema.

Mitchum va enregistrar un altre disc, That man Robert Mitchum... sings (1967), orientat al country pop i amb l’èxit Little old wine drinker me i dues cançons que l’actor havia escrit el 1958 per al film Thunder road : Ballad of thunder road i Whippoorwill. Tot i les bones crítiques i vendes, va ser el final de la carrera musical de Mitchum.