Un fabulós retrat de Thomas Bernhard

Acostar-se a Thomas Bernhard és garantia de qualitat. Cal, però, que qui ho faci sàpiga aprofundir en la seva ironia, el cinisme i la mala llet quan parla de quasi tot, fins i tot d'ell mateix. De la seva arrogància. Allò de què parlem roman inexplorat és un deliciós, esplèndid, treball en el qual un Pep Tosar superb en la dicció i en la intenció es posa a la pell de l'autor austríac. Tosar, normalment exquisit en tot el que fa, ha dirigit aquesta proposta, convertida en una entrevista. Òscar Intente, el periodista, li pregunta bàsicament pels premis que ha rebut al llarg de la vida, sabent que Bernhard els detestava tret que tinguessin dotació econòmica, que era el que realment necessitava i volia.

L'acció passa a la casa de Hedwig Stavianicek (Imma Colomer), a la qual tractava com la seva tia però que va ser el seu àngel guardià, companya entregada d'un viatge vital i literari dels més importants de la literatura europea del segle XX. Tosar i Evelyn Arévalo han confeccionat una dramatúrgia a partir dels textos breus, però no innocus, és clar, que Bernhard va reunir a Els meus premis , el seu últim llibre. L'humor càustic de l'autor, la sinceritat més agressiva i la mirada enrabiada sobre el seu entorn i sobre l'home en particular traspuen també en aquesta divertida funció, força més lúdica que molts dels textos de Bernhard que sortosament hem pogut veure entre nosaltres. A la funció, Tosar parla bàsicament dels premis com una crònica incisiva amb la qual dinamita la societat austríaca i les elits de la intel·lectualitat amb frases com: "La ministra roncava, encara que molt suaument, roncava, roncava amb el suau roncar dels ministres, conegut al món sencer".

La seva amistat amb Paul Wittgenstein, nebot del filòsof, la seva infantesa, les seves reaccions impulsives, la relació amb la seva tia ... La conversa s'articula sobre el fons d'una projecció de Glenn Gould tocant Les variacions Goldberg . I acaba amb un manicomial discurs que va pronunciar en rebre un premi. Tot plegat, un retrat de Bernhard que ens torna encara més fanàtics de les seves paraules. Una joia de funció.