“L’extrema dreta m’ha pegat per la meva feina”

“Ser artista comporta responsabilitats”, afirma Jan Fabre un dia abans d’estrenar al Teatre Lliure l’espectacle Belgian rules / Belgium rules, una sentència que recorda la de l’oncle Ben a Spiderman. Com el superheroi, l’artista plàstic i escènic belga ostenta un poder tant en el mercat de l’art com en els circuits escènics internacionals que li dona la llibertat total per dir i fer el que vulgui. Com a mostra, els seus muntatges, provocadors, sanguinaris, sexuals, incòmodes, lletjos i bonics, tristos i festius alhora. I llargs! El que programa el festival Grec avui i demà dura quatre hores i el van assajar durant mig any, però el Mount Olympus que passarà pel Teatre Lliure al juny dura 24 hores i el van crear durant 12 mesos. “Això va contra totes les normes econòmiques! -reconeix, satisfet-. Però si avui encara m’agrada el teatre és per la passió que surt amb els actors i ballarins, perquè és plaer, necessitat, generositat i perquè és efímer... Per bé que si m’hagués dedicat només a ser artista plàstic seria més ric”.

A Belgian rules / Belgium rules s’atreveix a escenificar “una carta d’amor crítica” al seu país, que defineix com a “Absurdistan”: per la seva divisió flamenca, valona i alemanya, pels ministres quadruplicats, per les tres televisions públiques i pel rècord de ser el país que més temps ha durat sense govern. “Tenim regles molt absurdes però a la vegada molt pròpies, tot i que sempre hem estat ocupats i ens governem des de fa molt pocs anys. És kafkià i alhora això és el que crea el sabor especial de ser belga”, diu. “Els Monty Python es van inspirar en nosaltres. Però si el país es va crear durant una òpera!”, continua.

El dimoni del nacionalisme

“Al meu país, aquesta obra és un manifest polític”, diu. L’obra neix de la preocupació en veure créixer el moviment nacionalista flamenc, que ell vincula amb l’auge de l’extrema dreta a Bèlgica i a Europa en general. “Ja sabem on ens porta el nacionalisme d’extrema dreta. Em xoca que la gent oblidi tan ràpid la història”, lamenta.

Fabre assegura que a les entrevistes pot dir clarament el que pensa: “Jo soc probelga”, afirma sense embuts, i també es defineix com “un europeu orgullós”. Però a l’escenari té una norma: “Un artista ha de ser sempre independent, mai ha de representar una ideologia”. Tot i que això no vol dir que sigui tebi. Fabre ha viscut en primera persona les conseqüències de prendre’s la seva vocació d’artista seriosament i també el seu paper en la societat. Com diu, comporta “una dosi de sacrifici”: “L’extrema dreta m’ha amenaçat i m’han atacat físicament per la meva feina. M’han pegat dues vegades. Quan vaig fer una instal·lació al Palau Reial ho van interpretar com un posicionament probelga, que ho era, i vaig haver de viure en cinc adreces diferents durant sis mesos”.

Des del Grec 2003 amb Je suis sang que Jan Fabre no tornava a Barcelona -llavors tenia a la vegada una exposició a la Fundació Miró-. En aquests quinze anys, però, Temporada Alta sí que ha anat programant els solos que ha creat amb els ballarins i actors veterans de la seva companyia -amb qui també ha desenvolupat un llenguatge i una metodologia, “l’actuació fisiològica”, que té a veure no només amb les emocions sinó amb les reaccions naturals del cos-. Quan se li demana fer un paral·lelisme entre el cas belga i el català, Fabre hi entra a mitges: “Seria arrogant jutjar la situació d’aquí. Soc belga, no espanyol. És complex. Des de la distància, no em va agradar que la policia pegués a la població catalana, és un error. No ha passat mai una cosa així a Bèlgica. Dit això, l’extrema dreta catalana s’hauria de plantejar què vol dir sortir d’Espanya i Europa”.

No ser profeta a la teva terra

Belgian rules / Belgium rules es construeix a partir d’escenes que són com frescos pictòrics. D’una banda, s’inspira en artistes “subversius” de la tradició belga, des de Van Eyck al segle XV fins al pintor dels anys 60 Paul Delvaux, passant pel Bosch, Van Dyck, Magritte... De l’altra, hi apareix la tradició catòlica del Carnaval, que a Bèlgica és molt celebrada perquè permet criticar la monarquia i els poders: hi ha majorets, cervesa, bandes musicals, patates fregides i altres tòpics belgues com coloms, ciclistes i molt debat. Arreu del món han sigut nominats a 54 premis, a Bèlgica els han criticat. “És típic dels països petits: mai ets profeta a la teva terra -diu-. Però això et manté en forma”.