Exposicions que funcionen en temps real: un divorci en directe

BarcelonaNombrosos mitjans internacionals s’han fet ressò en les últimes setmanes del “suïcidi artístic” del duet de fotògrafs format per Adam Broomberg & Oliver Chanarin, coneguts perquè van començar la seva trajectòria a la revista Colors, publicada per Benetton, i per com han subvertit les regles del fotoperiodisme durant més de vint anys. Adam Broomberg i Oliver Chanarin han deixat de treballar plegats, i acaben la seva trajectòria conjunta d’una manera inesperada: just abans que les fronteres tanquessin pel covid i el Brexit, un tràiler de tretze metres ple amb tots els seus materials va partir del Regne Unit en direcció al Centre d’Art Contemporani de la Fabra i Coats perquè una arxivera, Eli Rodríguez, ho catalogui tot a partir de demà i també ho comenci a mostrar públicament, en una exposició titulada The late estate of Broomberg & Chanarin. 

Eli Rodríguez treballa al Macba i aquest projecte representa un gir dins la seva trajectòria: “Habitualment l’arxiver és molt invisible i en aquest projecte estaré molt exposada, tant jo com la meva feina”, diu Eli Rodriguez. “Quan em va arribar el projecte em va sobtar una mica –afegeix–, però després vaig pensar que era una bona idea donar visibilitat a la nostra feina i trencar amb la imatge habitual de l’arxiver”. En paral·lel a treballar a la vista dels visitants, Eli Rodríguez també exercirà excepcionalment com a comissària, ja que no acostuma a seleccionar les peces que s’exposen, i creu que serà interessant poder mostrar “l’obra menys visible” dels artistes. Un altra particularitat de l’exposició és que en lloc de treballar amb artistes morts, ara ho fa amb uns de vius i podrà consultar-los els dubtes que li puguin sorgir.

Des que va assumir la direcció del Centre d’Art de la Fabra i Coats, Joana Hurtado es va posar com a objectiu que les exposicions que inaugura simultàniament dialoguessin i responguessin a un fil conductor, de manera que la de Broomberg & Chanarin coincideix amb Una exposició de debò, de Martí Anson, que vol reflectir “el daltabaix temporal al qual estem sotmesos”, com diu Hurtado. Totes dues mostres ocorren davant la vista dels espectadors, en directe: “Quan inaugures una exposició que està tancada, hi ha un sentiment que s’ha acabat i que només queda dinamitzar-la i fer-ne la mediació, però en canvi en aquestes no, hi ha la sensació per part de tothom que està viva”, explica Hurtado. Martí Anson ha construït dins les sales una rampa i una torre gegantina amb llistons de fusta i els ha posat a disposició dels seus estudiants de belles arts i del públic perquè els vagin transformant durant els mesos que l'exposició estigui oberta. “La qüestió formal és una excusa, es vetlla més per l’actitud a l’hora de fer que pel resultat final –afirma Martí Anson–. Introduim el fracàs, els errors, no tot està acabat, hi ha diferents possibilitats", explica. El procés està marcat per les tres mides diferents dels llistons. “És un joc molt atzarós, el fuster ens va dir que fem jazz amb les fustes”, conclou, sobre el treball més “radical” que ha fet, per com s’obre al que és “comunitat” i el que és “polític”. Totes dues exposicions estaran obertes fins al 23 de maig.