La fotògrafa que va salvar els indígenes ianomamis

BarcelonaEls ianomamis, establerts sobretot al Brasil i també al nord de Veneçuela, són el poble indígena relativament aïllat més nombrós de l’Amèrica del Sud, segons expliquen a l’ONG Survival. Als primers anys 70 el govern militar del Brasil va decidir construir una carretera a través de l’Amazones que va provocar que dues comunitats desapareguessin, perquè les van aniquilar malalties contra les quals no estaven immunitzats, com el xarampió. Més endavant van patir la pressió de més de 40.000 buscadors d’or i, si no hagués sigut per persones com la fotògrafa brasilera Claudia Andujar, els ianomamis encara haurien patit més. Tot això es pot veure a la magnífica exposició amb prop de 200 fotografies i dibuixos d'indígenes que el centre KBr de la Fundació Mapfre hi dedica fins al 23 de maig. Després d’una campanya liderada pel xaman i portaveu dels ianomamis, Davi Kopenawa, Survival i la Comissió Pro Ianomami (CCPY), la terra d’aquesta poble va ser reconeguda com el Parc Ianomami el 1992, i els buscadors d’or van ser expulsats. 

Claudia Andujar va néixer el 1931 a Suïissa i es va criar a la zona fronterera romanohongaresa. Després de patir els estralls de la Segona Guerra Mundial, es va establir als Estats Units el 1946 i després va anar al Brasil, on es va retrobar amb la seva mare. Actualment té gairebé 90 anys i amb prou feines pot caminar, però tot i així segueix visitant els ianomamis, que ara pateixen les conseqüències del covid, com es pot veure en un vídeo filmat l’any passat en què Andujar apareix amb Davi Kopenawa. El primer que crida l’atenció de l’exposició és el muntatge, perquè hi ha fotografies penjades de cables al mig de l’espai. “Es com si entressis en un bosc”, diu la directora de l’àrea de cultura de la Fundació Mapfre, Nadia Arroyo.

Documental i experimental

Claudia Andujar va entrar en contacte amb els ianomamis d’una manera casual el 1971, i va aconseguir que es deixessin fotografiar. Va ser una fita, ja que creuen que no ha de quedar res dels morts, ni tan sols una imatge, perquè els esperits no vulguin tornar. “Quan els coneix, tota la seva obra i la seva vida estarà dedicada a ells”, diu el conservador en cap de fotografia de la Fundació Mapfre, Carlos Gollonet. Entre els punts àlgids del recorregut hi ha el moment en què Andujar va deixar testimoni de com els començaven a vacunar. Com que els ianomamis no tenen un nom propi, els van numerar, i ella no va poder evitar pensar en la seva família paterna, que va ser marcada amb l’estrella de David i assassinada en un camp de concentració nazi. “Les fotografies dels ianomamis es poden dividir en tres fases –explica Gollonet–: la primera té una mirada més documental i descriptiva, per mostrar el poble ianomami”. En canvi, la segona és més experimental: “Va haver de pensar en tècniques fotogràfiques i fa una fotografia més abstracta, per aconseguir transmetre la cultura xamànica que troba i representar els ritus amb més profunditat”. I en la tercera gira al documentalismne “per denunciar les atrocitats que s’estaven cometent contra el poble ianomami”.

Els primers retrats fotogràfics burgesos

Coincidint amb l’exposició de Claudia Andujar, també obre les portes La mirada captiva, la primera mostra que la Fundació Mapfre ha endegat amb fons d’arxius catalans, concretament amb 105 daguerreotips del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de Girona. El daguerreotip va ser el primer sistema fotogràfic pràctic i va permetre que la burgesia d’arreu del món es fes retratar. “El cost d’un retrat al qual es destinava gairebé mig matí era l’equivalent al salari mitjà d’un obrer qualificat durant un mes”, diu Joan Boadas, el comissari de la mostra juntament amb David Iglesias. L’ús de la tècnica va anar més enllà del retrat i va contribuir a canviar “la interpretació del món” d'aleshores.