Explicar la societat romana a través dels epitafis

BarcelonaMònica Miró Vinaixa parla amb entusiasme del seu últim llibre, Perennia (Godall, 2015), a través del qual presenta una antologia d’algunes de les millors inscripcions funeràries del món romà. “Una de les meves intencions era confegir un discurs de fa 2.000 anys que continua sent vàlid ara, perquè parla de la nostra essència: som vius perquè algun dia hem de morir -explica-. La majoria dels textos de Perennia es poden repensar des del nostre propi jo i dels morts que carreguem, perquè la vida també és anar sumant pèrdues”.

Per a Miró, l’èxit de bona part d’aquests poemes epigràfics que ha traduït del llatí al català és que “aconsegueixen fer molt presents alguns dels morts homenatjats”. Cita com a exemple Àl·lia Potestat, esclava i concubina d’Aulus, una inscripció que actualment es troba al Museu del Vaticà i que fa un detallat elogi de la difunta, de la qual lloa la “conversa discreta”, l’esperit industriós -“ningú no li va passar al davant en obediència”- i la terrible adequació al seu estatus: “No era gens pagada de si mateixa i mai no es va veure com una dona lliure”.

Cal aprofitar la vida

“La varietat de la gent representada fa de l’antologia una mostra representativa de la societat romana”, diu Miró. “Hi ha homes amb recursos i homes humils, esposes mortes quan encara eren molt joves i nens que han patit alguna malaltia terrible. Els índexs de mortalitat infantil eren molt alts. Hi havia també moltes dones que morien durant el part. I també trobem gent que per a nosaltres ha mort molt jove però que, en canvi, ha tingut la sensació d’haver viscut”. L’autora de Perennia explica que un dels temes recurrents en bona part de les inscripcions és que “insten a aprofitar al màxim el dia a dia”. I afegeix: “Entre la fosca i la fosca cal intentar percaçar com més llum millor”. Sigui a través dels vins, els banys, l’amor o el gaudi familiar, totes les opcions són bones a l’hora d’experimentar un pas pel món més agradable.

De vegades els morts s’atreveixen també a fer una advertència als vius: “Ep, tu, vianant cansat, que em passes de llarg. Per molt que caminis, també això t’ha d’arribar”. D’altres llancen una pregunta sobre els motius de l’existència: “Què és, al capdavall, la nostra vida? Fins fa poc amb nosaltres ha viscut un home, ara l’home no hi és. Es dreça una pedra i un nom, només, cap empremta més”. Miró reivindica que “hi ha mons com el grec, el romà i l’otomà que dedicaven un espai a la paraula, perquè és l’únic que ens queda un cop no hi som: això fa angúnia, però també ens fa preguntar sobre la consideració dels morts per part de la nostra societat”. Publicant Perennia vol demostrar “que la poesia és un dels gèneres més populars que hi ha: per això encara aquests textos diuen tantes coses”.