Les cases on creaven i on vivien Freud, Kafka, Rilke o Pessoa

BarcelonaQuina relació van mantenir escriptors com ara Kafka, Pessoa o Rilke amb les seves cases respectives? Com es passa d'una casa d'artista plena de bibelots, com ara la de John Soane a Londres, a una cabana convertida ella mateixa en un bibelot, com la de l'arquitecte Le Corbusier a Cap-Martin, prop de Montecarlo? Daniel Cid Moragas, professor de la Winchester School of Art de la Universitat de Southampton, passeja per les cases d'una sèrie d'autors per resseguir les pistes del que representa l'habitar en la modernitat. La casa dispersa. Historias marginales del habitar (Ediciones Asimétricas) uneix experiències ben diferents entre cases escrites i cases fotografiades –com ara la de Freud o la de Breton–, un volum que sorgeix de lectures i del seu interès per la qüestió del disseny aplicat a l'habitar. El llibre es mou entre l'escriptura i la fotografia de mons interiors desvelat.

"La casa és l'invent burgès per excel·lència, per tenir-hi la dona tancada i perquè tot funcioni com toca –comenta Cid–. En canvi, en Pessoa i Rilke veiem com és en l'interior de la literatura on busquen un refugi per construir una estètica". Aquests autors, i també el filòsof Walter Benjamin, ocupen el capítol dedicat a les "habitacions de lloguer". Davant la construcció ideològica de l’habitar, se’ns presenta la vida de Pessoa o de Benjamin, que “van passar pel món amb un bagul o amb una maleta”. “Com Pessoa, Rilke també va optar per viure en la provisionalitat, anunciant una modernitat construïda per les parets dèbils de les habitacions de lloguer. I si l’estança sense murs de Rilke és la seva obra, en el cas de Kafka sorgeix de l’angoixa domiciliària”.

Pel que fa a Benjamin, recorda que va estar dues vegades a Eivissa entre el 1932 i el 1933, primer buscant refugi després d'un desengany amorós (es divorcia l’any 1930) i després forçat per l’exili, però en aquesta ocasió no va trobar altra casa que una sense acabar, un infrahabitatge, perquè els preus a l'illa havien pujat i no els podia pagar. Els illencs l'anomenen "el miserable". La seva pobresa marca l'inici d'un exili que acabarà dramàticament a Portbou. “Des d'una casa per compondre, Benjamin busca pistes d’un nou començament entre la runa de l’ordre modern, revelacions parcials que inciten a remoure-ho tot”, reflexiona el professor.

Les contradiccions de la burgesia també es fan paleses en el joc entre les cabanes, les barraques i els barracons. D'aquest capítol sobresurt el cas de Heidegger, que es fa fotografiar a la seva cabana de Todtnauberg per a un reportatge de Der Spiegel però en realitat treballa a l'estudi de la seva casa de Friburg. L'any 1951, amb Europa destruïda després de la Segona Guerra Mundial, el filòsof rep l'encàrrec de pensar en com refer els edificis, i ell assenyala que l'emergència no és l'habitatge sinó reflexionar sobre què és habitar. "Aquesta reflexió la fa des de la seva cabana, que també li presenta una excusa per no haver de pronunciar-se sobre l'Holocaust i el seu paper durant l'ascens del nazisme. Davant les reclamacions de Celan i Steiner, ve a dir que no s'assabentava del que estava passant perquè era a la cabana". Com a contrapunt, Jorge Semprún i el tinent nord americà jueu Rosenfeld visiten la casa de Goethe a Weimar, a dues passes de Buchenwald, on l'escriptor ha estat reclòs.

La invenció de la casa-museu

Quin ritual s'amaga rere una casa d'escriptor o artista en museu? Daniel Cid reconeix que sent una certa esgarrifor quan en visita alguna perquè sent una flaire de "poeta mort". “L’habitatge d’un poeta mort no es un habitatge sinó un lloc d’encontres de corrents misterioses, va dir Proust en referència a la casa-museu de Gustave Moreau a París quan es va inaugurar, el 1903”, assenyala l’autor. Un altre cas anterior a la casa-museu de Moreau –i pionera en el seu gènere– és la casa de l'arquitecte britànic John Soane a Londres. Es tracta del primer habitatge a convertir-se en una casa-museu en vida de l’habitant a principis del segle XIX: "Ell va omplir la casa de bibelots i quadres perquè pensava en una casa escola per ensenyar i el resultat és una casa maqueta i una maqueta feta casa", reflexiona Cid. El 1930 Dalí va convertir també la seva casa de Portlligat en una casa d'artista, i escull precisament la casa-museu de Moreau, el 1970, per anunciar la creació del seu propi museu a Figueres. A les cases d’artista, creades pel mateix habitant, hi ha les cases-museu creades quan ha mort el propietari. “El fet que se’n continuïn obrint (recentment la cabana de Le Corbusier) i que les continuem visitant significa que habitar segueix sent, com deia Benjamin en referència a l’habitatge burgès del vuit-cents, deixar rastre a l’interior”, opina l’autor.

Segons Cid, que havia publicat anteriorment l'assaig Las casas de la vida amb Teresa M. Sala el 2012, la qüestió de l'habitar encara ens exhorta com a societat i "encara espera una resposta adequada". Establint ponts amb el present, recorda que l'habitatge digne és un dret establert per l'ONU: “Espanya té un 0,9 d'habitatge social per cada 100 habitants, mentre que als Països Baixos és un 12. Això vol dir que Espanya té un 3% d’habitatge social respecte a l’habitatge principal, mentre que als Països Baixos és d’un 30%. Què coi estem fent!”