Exodus: Dioses y reyes

La Bíblia continua sent un abeurador inesgotable per al cinema entès com a gran espectacle. Ara hi torna Ridley Scott en una nova adaptació del llibre de l’Èxode per servir-nos els Deu Manaments de l’era 3D. El director de Blade runner, però, queda ben lluny del reivindicable Cecil B. DeMille, que era capaç d’insuflar la mateixa èpica a les imatges que als drames dels protagonistes. Exodus avança sense sorpreses i amb certa desgana, més propera a la minisèrie religiosa de gran pressupost que al gran entreteniment d’autor. Scott no es molesta a explotar els plantejaments més trencadors del relat: les explicacions científiques a les plagues, les contradiccions que ha de viure el poble escollit o la presentació de Moisès com un home de ment escindida que parla sol quan creu parlar amb Déu. Ni els moments àlgids de la història pel que fa a l’espectacle, les plagues d’Egipte i la divisió de les aigües, aconsegueixen impactar l’espectador, cosa que evidencia que la tridimensionalitat i els efectes especials també es poden utilitzar de manera rutinària.