S'inicien els treballs per exhumar 77 persones enterrades al Valle de los Caídos: "Volem ser-hi i veure-ho", diuen els familiars

BarcelonaS'ha trigat molt, i n'hi ha que per molt pocs dies ja no seran a temps de veure-ho, com Manuel Lapeña, que va morir la setmana passada amb 97 anys i que batallava des de feia una dècada per recuperar les restes del seu pare, enterrat sense el consentiment familiar al Valle de los Caídos. D'altres, però, després d'anys de litigi potser podran recuperar els seus familiars. Finalment el govern espanyol ha anunciat aquest dilluns que ja ha iniciat els treballs per exhumar 77 persones enterrades a les criptes de la basílica del Valle de los Caídos. En tots els casos són víctimes els familiars de les quals han demanat explícitament que se les tregui d'allà. Segons el govern espanyol és un procés summament complex i ja avisa que serà llarg per l'estat en què es troben les restes. "Més de seixanta anys després dels trasllats, les dificultats tècniques són molt grans; entrar a les criptes no garanteix que es trobin les persones que es busquen", ha explicat el secretari d'estat de Memòria Democràtica, Fernando Martínez.

Sílvia Navarro va començar a lluitar per treure el seu besoncle del Valle de los Caídos el 2009. A José Antonio Marco Viedna el van afusellar darrere la tàpia del cementiri de Calataiud l'estiu del 1936 i el van treure de la fossa comuna, sense que els familiars ho sabessin, el 4 d'abril del 1959. "Quan el treguin hi volem ser, volem fer el dol que no ens han deixat fer durant generacions", diu Navarro. "Ha sigut tot molt difícil, quan vam anar al cementiri de Calataiud per veure el registre n'havien arrencat moltes pàgines, entre les quals aquelles on estaven apuntats els noms dels assassinats, que van ser molts –explica la besneboda de Marco Viedna–. Sabíem per testimonis que l'abril del 1959 havien anat al cementiri per intentar impedir el trasllat dels seus familiars que l'havien portat al Valle de los Caídos". Als que aquell 1959 van anar a protestar la Guàrdia Civil els va fer fora de males maneres i no hi van poder fer res.

A Navarro li costa creure's que finalment serà possible: "Ha sigut una odissea molt llarga, a la nostra associació [l'Associació Pro Exhumació del Valle de los Caídos] hi ha gent molt gran, hi ha un esgotament mental, molta ansietat i un cert desànim, no està gens bé que hàgim hagut d'esperar tant de temps. Però també són gent molt resilient, perquè els ha tocat viure circumstàncies molt difícils, i a alguns fins i tot els van deixar sense el pare o sense el pare i la mare".

Martínez diu que el departament que dirigeix hi abocarà tots els recursos, però que no serà fàcil perquè les víctimes estan disperses per diferents criptes que no s'han obert en dècades. En alguns llocs hi ha muntanyes d'ossos i en d’altres les caixes estan senceres. Molts columbaris estan afectats per la humitat i les filtracions d'aigua perquè quan es van inhumar les restes no es va pensar en la seva conservació. La manera com els morts estan enterrats al Valle de los Caídos és un reflex de com la dictadura concebia la societat espanyola: del tot jeràrquica, fixant l'estatus de superiors i subordinats a partir de la disposició i el tracte de les restes òssies, de manera que aquests últims fossin del tot invisibles.

Dignificar les restes

En primer lloc, segons assegura el govern espanyol en un comunicat, s'hauran d'habilitar els accessos als columbaris, assegurant-ne les estructures arquitectòniques necessàries. Després es farà la intervenció forense, que consistirà en la recerca i localització dels cossos, sempre que això sigui possible, i tot seguit s'hauran de fer les anàlisis genètiques. Finalment, es millorarà l'estat de les criptes.

Moltes de les víctimes van ser traslladades al Valle de los Caídos sense consentiment, i a vegades sense que els familiars ho sabessin, quan el monument franquista va ser inaugurat, el 1959. Per exemple, se sap que el 24 de març del 1959, 323 caixes individuals i 175 caixes col·lectives van arribar-hi procedents de diverses poblacions d'arreu de l'Estat. Actualment la xifra total de restes inhumades al Valle de los Caídos és de 33.847, però sense que es conegui la identitat de totes i sense que es pugui assegurar que la xifra és exacta. Es calcula que s'hi van enviar entre 6.000 i 7.000 restes provinents de Catalunya. Els trasllats van començar el 1958 i es van allargar fins al 1983, amb l'enterrament de les restes de Juan Álvarez de Sisternes, de Vilafranca del Penedès, d'on havia sigut alcalde del 1925 al 1930.

Per saber on estan enterrades les víctimes s'ha utilitzat el registre que tenia la comunitat benedictina i també documentació de Patrimoni Nacional on s'especifica els trasllats interns que s'han anat fent al llarg dels anys. Els historiadors han treballat per documentar cada cas, consultant arxius de tot l'Estat, per saber d'on provenien i quin va ser el recorregut de les víctimes.

Manuel Lapeña va morir esperant poder treure el seu pare, afusellat pels franquistes sense cap judici i enterrat en una fossa comuna. Quan el van assassinar tenia 44 anys i quatre fills. Després de mort, a la família li van posar una multa i li van embargar tots els béns: un hort i un corral. Manuel Lapeña no es va rendir mai, i això que no ho va tenir gens fàcil. Tenia una sentència favorable per treure el seu pare des del 2016. Cinc anys després començarà el compte enrere per poder-lo localitzar i treure'l del lloc on el va portar el govern que va ordenar el seu assassinat.