Visita al castell de Llordà: un excel·lent recinte sobirà, mirador del Pallars Jussà

Isona i Conca DellàEl castell de Llordà és un dels conjunts més reeixits de l’arquitectura civil romànica catalana. Se’n conserva una part important de l’església (romànica, dedicada a sant Sadurní) i una part del recinte jussà (un fragment de la muralla i una torre). Però l’element principal que es manté en peu, després d’una important restauració, és la part més enlairada, el recinte sobirà, un impressionant edifici de tres plantes que havia sigut la residència d’Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda.

Construït al segle XI, mai no va ser reformat ni ampliat. Va haver-hi un intent fallit de reforma al segle XIV. Al segle XV es van trencar els ampits de les finestres per encabir-hi peces d’artilleria de pólvora. I poc després el castell va ser abandonat.

Arribo al castell de Llordà després de fer una carretera que s’enfila de valent tot serpentejant. El primer que em ve al cap al veure’l és: què hi fa un monument de dimensions tan considerables enmig del no res? Si a mi em sembla gran aquesta mola, situada en un lloc escarpat, entre dos barrancs, imagina’t què els devia semblar a l’època medieval!

Tot mirant la façana, magníficament il·luminada pel sol de tarda, tinc la sensació que les pedres de què està feta són de mida més petita que les de la majoria de castells. Potser és perquè aquí tot és gran -les cingleres que m’envolten, i també la façana del castell- i, proporcionalment, les pedres em semblen uns daus.

“Els desperfectes de la façana són conseqüència del desgast i d’impactes de la Guerra Civil Catalana”, em diu Joan-Albert Adell, arquitecte, que va participar en la redacció de Catalunya romànica i és membre d’Icomos (Consell Internacional dels Monuments i Llocs Històrics). Adell ha sigut el responsable de la restauració d’un munt de monuments, com ara els castells de Castellet, Falset i Siurana, i els monestirs de Sant Pere de Rodes i Sant Pere de Casserres. I va dirigir fa uns anys la restauració d’aquest castell. “Estava força malmès. Als anys 50 del segle XX hi va caure un llamp que es va endur la meitat de la façana principal -m’explica-. Però era recuperable -afegeix-. Vaig proposar refer-lo amb els mateixos materials amb què s’havia construït: embigat de fusta i pedra per als murs i les voltes. Tan sols en algun lloc, allà on era estrictament necessari com a element de reforç, hi vam posar formigó i ferro”, m’explica.

“La reconstrucció la van fer tan sols dos paletes i un peó. Vam voler seguir el procés constructiu (i les mateixes eines, a excepció de la grua) de quan es va fer el castell, al segle XI, per experimentar com ho havien fet, i a més ens va semblar una solució racional per reconstruir un edifici situat al caire d’un espadat -m’explica el Joan-Albert-. Així, vam saber que van trigar set anys a construir el castell, tenint en compte que, a l’Edat Mitjana, les obres s’aturaven els mesos de fred perquè el morter de calç no es glacés”, afegeix.

“Per fer els plànols de la reconstrucció vaig aconseguir la documentació i els plànols del castell que havia fet Lluís Domènech i Montaner, a principis del segle XX, el qual tenia previst fer un llibre sobre l’art romànic català que no va arribar a publicar”, em diu el Joan-Albert. “I per què no el va publicar?”, li pregunto. “Josep Puig i Cadafalch feia el mateix estudi i se li va avançar”. Rivalitats de fa un segle.

Accedim al pati del recinte sobirà per una entrada en baioneta (té dues portes, molt properes, situades en angle recte; d’aquesta manera era més fàcil aturar l’adversari). L’espai residencial és a la primera planta. “Em recorda el Palau Comtal de Barcelona (la primera planta seria el gran Saló del Tinell), o també l’impressionant castell de Loarre, a l’Aragó”, em diu el Joan-Albert.

Som a la sala principal del castell, on es feia vida. Hi ha una sèrie de finestres geminades, reconstruïdes a partir dels elements conservats. Ara són tancades amb vidre. “¿I abans com quedaven tancades, aquestes finestres?”, li pregunto. “Doncs no ho sabem -em diu-. Vine, anem l’habitació d’Arnau Mir de Tost ”. “¿I com se sap que era la seva habitació?”, li dic així que hi entrem. “Mira, té latrina, cosa que era tot un luxe, i és just a sobre la cuina, així s’escalfava: un segon luxe”. Em sorprèn veure una part de la paret d’aquesta cambra arrebossada amb estuc de color rosa, amb ratlles blanques pintades. S’ha mantingut durant deu segles! Les ratlles blanques no coincideixen amb les juntures de les pedres. D’aquesta manera simulaven que les pedres de les parets eren més uniformes.

En sortir del castell, faig amb la mirada una volta de 360 graus per acomiadar-me’n. Tinc un excel·lent domini visual de bona part de la conca que desemboca a Tremp, la capital del Pallars Jussà. Davant meu, un voltor baixa en picat; deu haver trobat una presa. Fa una mica de por i tot. “Quan fèiem les obres els voltors sovint descansaven damunt la grua”, recorda el Joan-Albert. De cop, veig un grup de cases, encara més amunt. Em pensava que el castell era l’edifici situat a més alçada d’aquesta vall! “És Siall”, em diu el Joan-Albert. És un petit poble, allunyat de la civilització, de quatre cases. “L’últim cop que el vaig visitar hi havia més rucs que persones”, diu amb un somriure. Els animals són els veritables amos d’aquest indret tan espectacular.