Eva Green, mare i astronauta

Sant SebastiàDesprés de First man, una altra pel·lícula utilitza la cursa espacial com a teló de fons del viatge interior del protagonista. Proxima, presentada ahir a Sant Sebastià, segueix la preparació de la Sarah per ser una de les tres astronautes d’una missió espacial de l’Agència Europea. Tot i que l’entrenament és molt intens, el que la tortura és el sentiment de culpabilitat d’abandonar durant més d’un any l’Stella, la seva filla de 7 anys. Interpretada per una esplèndida Eva Green, la Sarah veu com el somni de la seva vida col·lisiona amb el seu instint maternal més primari. Racionalment sap que no hi ha res de dolent en marxar un temps, i que la nena estarà en bones mans amb el seu pare, però la culpa és un corcó que no entén de raons.

El tercer llarg d’Alice Winocour és transparent en la seva voluntat de normalitzar un problema que pateixen milions de mares treballadores i alhora de posar sobre la taula la necessitat d’una conciliació laboral efectiva. Fer-ho a través d’una astronauta subratlla el contrast entre la fortalesa d’una figura gairebé heroica (Green és perfecta en aquest sentit) i la fragilitat de qualsevol mare obligada a separar-se d’un fill. Però a les bones intencions de Wincour potser els falta una direcció més tensa i vigorosa i els sobren els subratllats d’emoció del tram final.

El tema de Proxima, per cert, podria haver estat perfectament el d’una pel·lícula de Josefina Molina, la cineasta que ahir va rebre el Premio Nacional a Sant Sebastià de mans del ministre de Cultura, José Guirao. L’homenatjada, primera graduada de l’Escola de Cinema de Madrid, va recordar la seva lluita per dedicar-se al cine en una època en què ho tenia tot en contra. “Volia ser directora per damunt de tot”, va confessar, tot alertant de la falta d’igualtat de gènere al món del cine i dedicant el premi a “totes les dones que han lluitat pels nostres drets”.

La noia que fa sortir el sol

Amb la seva anterior pel·lícula, Your name, l’animador Makoto Shinkai va rebentar tots el rècords de taquilla del Japó, superant fins i tot El viatge de Chihiro. La barreja de romanticisme adolescent i ciència-ficció continua present en el seu nou treball, Weathering with you, així com les filigranes visuals hiperrealistes marca de la casa, però s’ha esfumat aquell encant que feia tan especial Your name. En el fons, es tracta de productes molt dirigits a adolescents japonesos, amb un concepte naïf i reprimit de les relacions entre nois i noies i sobredosi de temes de J-pop intens i carrincló en la banda sonora. El talent de Shinkai per crear imatges extraordinàries és innegable, però ja no juga tant a experimentar amb les textures i la recreació digital d’efectes analògics.

Weathering with you gira al voltant d’un adolescent fugit de casa que, buscant-se la vida per un Tòquio hostil, coneix una noia òrfena amb el poder d’obrir clarianes de sol enmig de qualsevol tempesta, una habilitat que decideixen explotar econòmicament aprofitant que el temps s’ha tornat boig i plou sense parar durant setmanes i mesos. Tot plegat és un còctel d’hormones adolescents, canvi climàtic i marginalitat social que no acaba de funcionar, amb gags fallits i personatges estereotipats. Un pas en fals que situa Shinkai molt lluny dels grans mestres de l’animació japonesa actual, Mamoru Hosoda i Masaaki Yuasa.