Eusebi Güell, el patrici enamorat del Modernisme

BarcelonaEusebi Güell va néixer en una pròspera família barcelonina l’any 1846. El 9 de juliol del 1918, el dia que va morir, els Güell ja formaven part del selecte club dels catalans més poderosos gràcies a l’empenta del fill únic de l’indià Joan Güell i Francesca Bacigalupi. “Va ser un personatge molt intel·ligent i carregat de paciència, un home amb una gran inquietud per viure tots els avenços de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, des del tren fins a l’automòbil i el telèfon”, comenten Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran, comissaris de l’exposició Eusebi Güell i Bacigalupi, patrici de la Renaixença, que es podrà veure a les golfes del fastuós Palau Güell fins a l’abril del 2019.

Entre les fites del prohom, que és presentat com a “hisendat, industrial, polític, patró, mecenes, amant de l’arquitectura i les arts, de les ciències, la música i la literatura” -també com a “catalanista compromès”-, hi ha la d’haver participat en “la gestació del Modernisme com a principal client d’alguns dels mestres d’obres i arquitectes més destacats del moviment”. Des de la dècada dels 80 del segle XIX, tant els Güell com els marquesos de Comillas -Eusebi s’havia casat amb la filla gran, Luisa Isabel López Bru- van ser clients “d’onze arquitectes modernistes”.

El vincle amb Gaudí

Del Palau Güell al parc que va ser un ‘fracàs’

L’exposició permet fer una repassada exhaustiva de les obres que la família va encarregar. Es pot veure el cementiri de Comillas i la reforma del Seminari Pontifici de Lluís Domènech i Montaner, l’espectacular fàbrica de ciment Asland de Castellar de n’Hug, obra de Rafael Guastavino, i la torre Güell de Pedralbes i la capella annexa, totes dues a càrrec de Joan Martorell. Així i tot, l’arquitecte que té una presència més aclaparadora és Antoni Gaudí, que va arribar a tirar endavant tretze projectes, alguns dels quals encara es poden comptar entre el bo i millor del Modernisme ideat a Catalunya, com ara el Palau Güell (1885-1890), la cripta de la Colònia Güell, interrompuda el 1918 després de la mort d’Eusebi, i el Park Güell (1899-1914). “Encara que ara no ho sembli, el Park Güell va ser un dels projectes fracassats d’Eusebi Güell -comenten els comissaris de la mostra-. Ell pretenia urbanitzar una ciutat jardí al nord de la ciutat, on s’havia d’instal·lar gent a viure-hi. Güell mateix s’hi va traslladar a fer d’esquer, però l’únic que va aconseguir va ser que el metge Trias decidís construir-s’hi una torre. A la dècada dels 20, finalment, un dels fills va cedir el Park Güell com a espai urbà”. El 2017 el recinte monumental va rebre 2,3 milions de visites.

L’actual mostra és una bona ocasió per passejar-se per la sumptuositat del Palau Güell. Tot i que no va quedar enllestit fins al 1890, va ser inaugurat durant l’Exposició Universal del 1888, un dels punts àlgids de la confrontació entre monàrquics i federalistes. “Tant els Güell com els López eren partidaris de la Restauració d’Alfons XII i del govern de Cánovas del Castillo, que havia fundat el Partit Conservador el 1876”, expliquen Lacuesta i González. Des del 1885 Güell va formar part del Centre Català, “pioners del catalanisme”, i dos anys després “va participar en la creació de la Lliga de Catalunya, embrió de la Lliga Regionalista”. El 1888, durant l’Exposició Universal, es van evidenciar les diferències entre les dues visions del catalanisme incipient, la monàrquica i la federalista. “La reialesa es va allotjar al Palau de Comillas, de la família López”, expliquen els comissaris. El 1908 Alfons XIII va nomenar comte Eusebi Güell.

L’aposta per la cultura

Güell va tenir un estret contacte amb la literatura i les arts

Els vincles d’Eusebi Güell amb l’Ateneu Barcelonès i els Jocs Florals van ser només una part de la relació de l’industrial amb la cultura. En una imatge del 1900 se’l veu reunit amb els escriptors Antoni Aulèstia, Claudi Planas, Joaquim Riera, Ramon Picó i Campanar i el compositor Enric Morera, deliberant al Palau Güell sobre qui guanyaria els Jocs Florals. Entre els autors que van rebre el suport econòmic dels Güell hi ha Josep Pin i Soler, autor de la novel·la La família dels Garrigas (1887).

La relació més estudiada ha sigut la que els marquesos de Comillas van mantenir amb Jacint Verdaguer, un dels grans referents de la Renaixença, que va aconseguir reviscolar i represtigiar la literatura catalana. Verdaguer va ser el capellà domèstic dels Comillas entre el 1876 i el 1893, moment en què va haver de deixar el càrrec a causa de la pràctica d’exorcismes. L’exposició es fixa en les estades de Verdaguer al Palau de Pedralbes. “Això va intensificar l’amistat amb Gaudí i l’arquitecte va acabar incorporant la mitologia verdagueriana de l’Atlàntida en la iconografia dels projectes de Güell”, diu un dels rètols explicatius, que afegeix: “Es pot comprovar a la finca i els jardins de Pedralbes”.

Un any de recerca

La mostra recupera una figura poc reivindicada

Lacuesta i González primer van dedicar dos mesos a investigar Eusebi Güell. “La bibliografia sobre el personatge no donava per a més -admeten-. Després d’aquesta feina inicial vam començar a indagar en els arxius més recòndits del planeta i vam veure que trigaríem un any”. La recerca ha permès trobar una carta d’Eusebi als seus pares quan estava internat al col·legi Valldemia de Mataró, recuperar el seu interès per la ciència -el 1886 va publicar a París un estudi mèdic, L’immunité par les leucomaïnes -, recordar els seus viatges a Bayreuth per assistir al festival wagnerià i els vincles amb l’hipòdrom de Can Tunis. També s’ha reconstruït l’intent de Güell d’abastir Barcelona d’aigua des de la deu del Garraf on havia comprat una finca. L’operació va merèixer fins i tot una òpera de Ramon Picó i Campamar i Josep Garcia Robles, Garraf, completada el 1911, del qual el visitant podrà veure un fragment del llibret: “Sola, dreta al cayre de l’abisme, s’ensenyorí la tristesa de mon cor”.

“Tot i l’aportació polièdrica d’Eusebi Güell, les principals administracions no l’han volgut homenatjar aquest 2018 -es queixen els comissaris-, perquè se’l vincula amb el tràfic d’esclaus dels López durant el segle XIX”. L’excepció és la Diputació de Barcelona, que actualment gestiona el Palau Güell. El març passat l’Ajuntament de Barcelona va retirar l’estàtua d’Antonio López que hi havia al final de la Via Laietana.