Europa perd un gran escriptor i lluitador

Barcelona.Va trigar prop de vint anys a treure del pap el seu pas pel camp de concentració de Buchenwald. Però des d' El largo viaje (1963), Jorge Semprún és, ha estat, un dels grans intel·lectuals europeus del nostre temps. Va morir a París cap a les vuit de la nit, envoltat de la família. I serà enterrat, segurament, en territori francès, la seva pàtria literària, on era reconegut com un dels grans. Un home d'acció que, com Malraux, com Camus, com Orwell, va implicar-se en la vida política i social d'Espanya, de França, d'Europa, i va construir alhora un corpus novel·lístic impressionant, sempre en francès, en què destaquen títols com La segunda muerte de Ramón Mercader (1969), Aquel domingo (1980) i Viviré con su nombre, morirá con el mío (2001) i l'essencial La escritura o la vida (1994), un llibre de memòries que està a l'altura dels grans autors europeus que van tenir la desgràcia de passar pels camps d'extermini nazi. Ell, Primo Levi, Imre Kertesz, Paul Celan i Aharon Appelfeld, entre d'altres, ens han recordat cada dia, des del 2 de setembre del 1945, data del final de la Segona Guerra Mundial, fins a quin punt en podem arribar a ser de terribles els humans, els europeus, i per què és possible escriure poesia després d'Auschwitz. Ell ho va fer. Amb mà tremolosa, indecisa, conscient de la seva feblesa humana, i deixant enrere una estela inesborrable. Ningú a l'Estat espanyol ha pogut actuar amb la consciència del presoner i resistent Semprún. Sabia del que parlava quan parlava d'odi i redempció.

Semprún va ser moltes persones. Va ser des del principal líder clandestí del Partit Comunista d'Espanya a ministre de Cultura de Felipe González (1988-91). Des d'estudiant a la Sorbona al principal impulsor de l'entesa entre França i Alemanya. Creia que només els alemanys podien construir l'Europa del futur, ja que eren els únics que havien mirat de redimir-se d'un passat execrable. Cap altre país europeu ha mirat enrere com els alemanys, deia, i tots van fer els ulls grossos quan Hitler decretava les lleis racistes de Nuremberg del 1933, començava a enviar els jueus als camps de concentració, escampava l'odi a tort a i a dret.

Semprún va anar a parar a Buchenwald el 1943 amb el triangle vermell de presoner polític. Era a París, on la seva família residia exiliada. El seu pare havia estat ambaixador de la República a l'Haia fins al 1939. A la capital francesa, va ser detingut i torturat per la Gestapo. A dintre del camp, després de quatre dies i cinc nits dins un tren de càrrega, va salvar-se d'una mort segura fent-se passar per un altre mort. Ho explica a Viviré con su nombre... Un relat escruixidor en què deixa clar que la seva ànima va quedar-se en aquella infermeria del camp de Turíngia, on va robar la identitat a un home que podria haver estat ell. Allà, prop de Weimar, la ciutat de Goethe, Semprún va adonar-se del cul-de-sac en què es trobava Europa, arrasada per l'extremisme xenòfob i nacionalista. Als 21 anys, quan surt de Buchenwald, l'11 d'abril del 1945, deia que ja ho havia viscut tot. Havia vist de prop l'horror i sabia que només hi sobreviuria esprement la vida al màxim.

Viure abans que escriure

Com molts supervivents dels camps de concentració, trigaria anys a assumir el que havia vist i patit. Havia de triar entre escriure o viure. I ell, fins al 1963, va triar viure.

Aquells setze mesos a Buchenwald marcarien tota una vida. Als anys 50 començaria una activa militància clandestina dins el Partit Comunista d'Espanya (PCE) a l'exili. I el seu àlies, Federico Sánchez , seria conegut i... fins i tot temut, segons recorden alguns. A mitjans d'aquella dècada arribaria a dirigir el partit, fins que Julián Grimau i Santiago Carrillo l'apartarien del camí. El 1964, quan ja ningú sensat es creia que la Unió Soviètica era el paradís damunt la terra, seria expulsat del PCE. Des d'aleshores, la literatura i el cinema li van servir per netejar-se de tots els mals que havia covat. Va buscar enteses, acords, fins als últims dies.

Segons l'editor Xavier Folch, ha estat el millor ministre de Cultura que hem tingut els catalans a Madrid. No debades, l'any 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi de mans de Jordi Pujol i l'any 2002 va ser guardonat amb el Premi Blanquerna, també concedit per la Generalitat. El van criticar molt, durant els tres anys que va exercir, sobretot per tots aquests xovinistes que deien que si no vivia a la península, no tenia dret a ocupar un càrrec públic. Alfonso Guerra va ser el seu principal enemic.

Semprún, que va tastar l'"experiència" de la mort als 20 anys, se'n va als 87 deixant enrere el desig d'haver contribuït a crear un món millor, un món on no sigui possible un altre Auschwitz. Els que ara manen el món, segurament, no han llegit ni les solapes dels seus llibres.