Eulàlia Grau, el flagell artístic de la corrupció política i financera
Eulàlia Grau va ser una de les artistes catalanes més trencadores dels anys 70 i 80. Després va tenir una trajectòria més silenciosa. El Macaba revisa el gruix del seu art més polític amb una exposició.
BARCELONA.Bankia, el cas Noós, la trama Gürtel i el cas Palau ja han entrat en un museu. Aquests i altres escàndols de corrupció política i financera estan al cor de l'obra de nova producció que Eulàlia Grau (Terrassa, 1946) presenta dins Mai no he pintat àngels daurats , l'exposició que el Macba li dedica a partir de demà. M'agradaria morir en un lloc on ningú em veiés , el títol d'aquesta projecció, prové d'una afirmació que va fer la protagonista de la peça, la Maria, una sensesostre que Grau va seguir entre els anys 2011 i 2012. Les imatges dels seus recorreguts per Barcelona emmarquen instantànies d'Iñaki Urdangarin, d'un elefant tenyit amb els colors de la bandera republicana, les imatges de les disculpes que el rei Joan Carles va donar després de l'incident de Botswana, o del mafiós xinès Gao Ping. "Tots podem acabar al carrer. La corrupció és cada dia més gran, no te la pots treure del cap. Aquesta dona té més dignitat que els que ostenten el poder econòmic i polític i que n'han fet un mal ús", va explicar l'artista.
Aquesta exposició, de prop d'un centenar d'obres, moltes de les quals inèdites, és la primera que dóna una visió global del treball dels anys 70 i 80 d'Eulàlia Grau. "Als anys 70, Grau es va desmarcar de postures experimentals. El missatge és més important que el mitjà", va dir Bartomeu Marí, el director del Macba. Amb aquesta exposició, el museu ha satisfet "una assignatura pendent", va afegir Marí, mentre que l'artista es va alegrar que se li dediqui aquesta mostra: "Perquè ningú em feia cas". Eulàlia Grau es va fer un nom propi en l'art català dels anys 70 i 80 amb una mirada que se situa entre l'art conceptual i el pop art europeu. "L'art d'Eulàlia Grau és un art de coneixement, de comunicació i de presa de consciència", va subratllar Marí.
La utilització d'imatges extretes dels mitjans de comunicació -que juxtaposa amb altres d'aparentment inconnexes per denunciar el consumisme, la discriminació de la dona i les elits polítiques i econòmiques- i la feina d'investigació amb col·lectius socials són dues constants de la trajectòria de l'artista. "Eulàlia Grau denuncia la instrumentalització de la vida quotidiana, la violència estructural del sistema i la violència institucionalitzada de la policia i les presons", va explicar Teresa Grandas, la comissària de la mostra.
Les dues sèries més extenses de collages que es poden veure dins la mostra porten per títol Etnografies i La cultura de la mort , una mirada àcida al món del consum i la política del seu temps. El recorregut es clou amb una altra peça que va aixecar polseguera. A Inventemos también nosotros , Grau va posar en paral·lel la història, plena de llacunes, de Diego Navarro, un obrer andalús a l'atur que es va suïcidar a la presó després de ser ferit de bala en una manifestació, amb l'empresari català Juan Vilà Reyes. Va estar implicat en el frau de Matesa, l'escàndol econòmic que va sacsejar les acaballes del franquisme. Va ingressar a la presó, però va aconseguir tenir arrest domiciliari i més tard va ser indultat. El mateix empresari va intentar que aquesta peça no s'exposés en diverses ocasions. Grau també va representar les desigualtat d'aquests dos personatges amb un pòster en què apareixen les seves famílies titulat El règim capitalista crea cada dia situacions com aquesta en la classe obrera . Per acabar, també es pot veure el cartell de 16 metres de llargària El cost de la vida , una anàlisi dels diferents estadis del capitalisme representats per països com Espanya, Itàlia, França, Alemanya i pel Tercer Món. Eulàlia Grau sovint va realitzar cartells i insercions en revistes perquè les seves obres arribessin més enllà del món de l'art i tinguessin més impacte social, com la proposta que va fer al públic el 1978, juntament amb els artistes Francesc Abad i Antoni Miralda, d'intervenir en reproduccions del Monumento a los Caídos de Terrassa, conegut com Les setrilleres .
Aquesta etapa de la seva obra es pot posar en paral·lel amb les d'artistes com Joan Rabascall, Antoni Muntadas o Richard Hamilton, però Grau es va allunyar del món artístic als 90, quan va viatjar al Japó i arreu de la Xina per aprofundir en els seus estudis de sinologia. Va tornar a l'art ara fa una dècada.