Els no interessats en el futbol que tenien la fantasia que durant la final de la Champions disposarien del San Miguel Primavera Sound per a ells sols es van quedar amb un pam de nas.
Les 40.000 persones que segons dades facilitades ahir per l'organització han passat cada dia pel festival eren prou per omplir l'escenari Llevant -on es projectava el partit-, omplir l'auditori per veure Mercury Rev, omplir els accessos a la resta d'escenaris i esperar l'inici del concert de PJ Harvey, que després de fer tremolar Anglaterra amb el seu nou disc ahir va fer tremolar el Fòrum d'emoció. Exquisidament puntual, vestida de blanc com l'àngel que consolava els soldats a les trinxeres, i amb una petita arpa entre les mans, va ordenar el concert defensant l'elegia del disc Let England shake amb la solemnitat de cançons com The last living rose .
Un 20% més de públic
El públic del Primavera ha crescut un 11% en l'onzena edició, i tot i que l'ampliació del recinte ha permès que no es noti en la circulació pel festival, sí que s'ha notat als escenaris. Poca estona abans de l'inici del Barça, l'escenari San Miguel era ple a vessar per sentir en directe el folk pastoral dels nord-americans Fleet Foxes, en el seu debut a l'Estat. I tot i que eren uns dels caps de cartell menors de l'edició d'enguany i que només tenen dos discos -l'últim és Helplessness blues- , van reunir desenes de milers de persones. Per sort, el so va acompanyar i el seu folk pop bucòlic guarnit amb harmònics vocals va arribar a tothom, cosa que no havia passat amb Belle and Sebastian.
Sortint de l'escenari de Fleet Foxes, un paisatge similar rebia els que s'acostaven a sentir el hype del hip-hop Gonjasufi, que si bé no va congregar tanta gent va defensar el seu debut, A sufi and a killer , davant d'una bona multitud. L'estrena a l'Estat del californià no va acabar d'estar a l'alçada de les expectatives, perquè l'MC -que va recordar Gil Scott-Heron, el pare del rap, mort ahir- va prescindir durant bona part del repertori dels samples que vesteixen el disc.
En canvi, el directe de la formació pop nord-americana Papas Fritas va sorprendre agradablement. Tot i la manca d'activitat del grup durant els últims anys, l'ara quartet es va mostra en bona forma quan va repassar clàssics com Vertical lives o Hey hey you say .
Dissabte hi havia programats bona part dels artistes que tenien pensat revisar un àlbum sencer. A banda de Dean Wareham, que va repescar sense els seus excompanys de Galaxie 500 els tres àlbums de la formació dream pop, van revisar treballs John Cale, Mercury Rev i les asturianes Nosoträsh, que van ressuscitar Popemas (2002) amb Fernando Alfaro i Nacho Vegas (a qui s'ha vist pel festival amb Christina Rosenvinge) de convidats especials.
L'ex-The Velvet Underground va tocar el melòdic Paris 1919 (1973) amb una formació de luxe. A la banda habitual de Cale s'hi va afegir el grup de música contemporània barceloní BCN216, que amb gairebé una vintena d'instruments de corda (entre violins, violes, violoncels i contrabaixos) i una secció de metall van reproduir l'elegant pop de cambra del disc.
Pel que fa a Mercury Rev, els nord-americans van interpretar Deserter's songs (1998), el disc més romàntic de l' space rock, al qual, precisament per aquest motiu, no van beneficiar els manierismes del cantant Jonathan Donahue, que va recordar Marc Almond de tant excessiu. Tot i una arrencada embafadora, però, el sextet va anar trobant el to i no van decebre. Al capdavall, tocaven el seu millor disc.