“És molt millor no guanyar l’Oscar”

És un any dolç per a Ethan Hawke (Austin, 1970). L’actor nord-americà ha encarnat un dels papers més elogiats de la seva carrera a First reformed, de Paul Schrader, que es va poder veure al D’A; ha donat a conèixer el seu quart film com a director, Blaze, un biopic al voltant de Blaze Foley, un obscur cantant de country també d’Austin, i acaba de ser homenatjat al Festival de Locarno. Diu que el seu amic, el director Richard Linklater, l’avisa que no s’ho cregui gaire, que és el típic premi per confirmar-te que has arribat a un punt intermedi de la teva carrera.

Ha tingut una carrera molt regular, sense alts i baixos...

Recordo que sobre els honors Sidney Lumet comentava: “Tothom em dona premis honorífics, però ningú m’ofereix cap pel·lícula”. I fa poc es va publicar un article en una revista on deien que amb l’èxit de First reformed i la bona acollida de Blaze estava tenint el meu “moment Matthew McConaughey”. Linklater, que ens estima molt a tots dos, em va trucar i em va dir que la comparació era una bestiesa perquè jo no havia desaparegut mai del mapa! [riu]. Crec que he tingut sort amb la carrera perquè de bon principi vaig intentar solucionar els meus problemes amb la feina. Quan el meu primer matrimoni va fracassar, vaig treballar més que mai. Vaig tornar al teatre, que per a un actor és com un bàlsam... Però sí que és una mica estrany tenir 47 anys i portar-ne ja 30 fent pel·lícules. L’altre dia veia Christian Bale en un film i vaig recordar que el primer cop que m’havia fet sentir gelós jo devia tenir 19 anys. Jo havia sigut el client més jove de l’agència que em portava, que també representava estrelles com Paul Newman i Robert Redford, fins que el van fitxar a ell.

Els directors amb els quals ha treballat, com Antoine Fuqua o Andrew Niccol, parlen molt bé de vostè.

Amb directors com l’Andrew ens hem tractat molt bé l’un a l’altre. Crec que Gattaca és un dels millors debuts de la història, n’estic molt orgullós. Les productores ja no fan aquest tipus de pel·lícules. Ara aquell guió l’hauries de tirar endavant amb una vuitena part del que va costar. I no recaptaria gaire, perquè tampoc no ho va fer aleshores. El cap de setmana que es va estrenar vam estar passejant junts amb l’Andrew i ell estava trist. La productora no havia pogut trobar ni una frase a les crítiques publicades per poder promocionar la pel·lícula, ni un sol d’aquells comentaris superlatius tipus “una excel·lent Uma Thurman”, “un thriller ple d’emocions”, i la van treure dels cinemes de seguida. Al cap d’un parell de setmanes van començar a sortir les primers crítiques positives, però ja era massa tard... Tanmateix, mira, trenta anys després, encara n’estem parlant.

Com el va influir el fet que els seus pares siguin molt espirituals a l’hora d’encarnar un capellà a First reformed?

A les primeres pàgines, el guió de First reformed parla dels llibres que té el protagonista sobre la taula, com els de Thomas Merton. I la majoria me’ls havia regalat la meva mare en algun moment. Per això vaig sentir que en certa manera estava preparat per al paper. Un dels temes sobre els quals ja escrivia Merton als anys 60 era l’obsessió per la fama i el “jo públic”. Ara mateix tothom té un jo públic a les xarxes socials. A mi em va ajudar molt, d’adolescent, entendre la diferència entre el jo que mostra la gent i el que vivim de forma íntima. Un dels últims cops que vaig parlar amb River Phoenix estava molt preocupat per com la gent el percebia. Em vaig adonar que jo no tenia aquest problema perquè tenia clar que tot això de la fama era fals. Però ell encara hi lluitava. Va anar als Oscars i em deia: “No t’ho creuries, és tot tan fals. És tot cartró pedra! Les estàtues són de paper daurat, res d’or! La gent vota per pel·lícules que ni tan sols ha vist!”

Així doncs, ¿va ser una decepció o no que Boyhood no guanyés als Oscars?

A això em referia. No ho va ser en absolut. Has de saber el que val la feina que fas sense què t’afectin les valoracions de l’altra gent. Sempre dic que és millor no guanyar l’Oscar, perquè aleshores es passen la resta de la teva vida dient com te’l mereixies. I en cas contrari, comentaran que no n’hi havia per tant. Amb Boyhood vam fer una pel·lícula entre un grup d’amics íntims durant dotze anys sobre les subtils fluctuacions de fer-se gran. I el film, de fet, va trobar el seu lloc en el circuit comercial. M’he passat la vida fent pel·lícules independents que no veia ningú. El que va passar amb Boyhood és un miracle.

També ha rodat films de gènere com The purge o Predestination...

Quan vaig començar, vaig tenir dos grans mentors, Joe Dante i Peter Weir. El director d’ El club dels poetes morts és un gran cinèfil i em posava al dia de Robert Bresson, R.W. Fassbinder... Amb Dante vèiem Udols i em defensava que el cinema de crispetes, si es fa amb amor i art, pot funcionar com un cavall de Troia. Vas a veure un film sobre un home llop i acabes veient una història sobre els traumes de la Guerra del Vietnam. És una idea molt punk. El mateix passa amb The purge, una pel·lícula sobre un hipotètic futur on la gent rica ja no es preocupa de la pobra...

¿Hi haurà una nova entrega de la trilogia Abans de... de Linklater?

Hi ha una simetria en aquestes tres pel·lícules que m’agrada molt. Al principi d’ Abans de l’alba veus aquella parella de quaranta-i-tants barallant-se al tren. I els dos protagonistes acabaran esdevenint aquesta parella a Abans del capvespre. Per a mi la trilogia queda ben tancada com a tal, però també m’imagino revisitant d’aquí uns anys el Jesse i la Céline en un film ben diferent. De fet, quan es va estrenar Amor, de Michael Haneke, la Julie [Delpy] em va escriure: “Mira, ja l’han fet!” [riu].