La estrella

Debutar al cinema hauria de significar voler menjar-se el món, desitjar que l'espectador caigués de cul. Una opera prima és per definició una bona notícia, un motiu de celebració. El debut d'Alberto Aranda transpira energia, incontenibles ganes de narrar, d'explicar una història injectada de vida. I això és, sens dubte, el millor del film: la seva lluita incansable per projectar llum i veritat fílmica a un relat que ens sabem de memòria. Sí: és, en essència, una pel·lícula de director. Aranda deu ser conscient que allò que ens explica ja ens ho han explicat abans mil i una vegades. I lluita perquè no ens adormim amb el devessall de bones intencions que brollen de la pantalla: la noia xarnega que es resisteix a veure passar la vida, el marit estressat que la deixa de banda, l'amiga depressiva, els maltractaments... El còctel no és gens sorprenent, ans al contrari. Queda en el record el magnífic encadenament d'escenes curtes a ritme d'un zapateado que condueixen a un clímax dramàtic. Una troballa que revela talent. Llàstima que sigui una troballa massa solitària.