‘Estiu 1993’, de Carla Simón, triomfa per partida doble a Berlín

Enviat Especial a BerlínTriomf històric i merescut per al cinema català a la Berlinale. Estiu 1993, el sensible i emocionant debut de la directora Carla Simón, va escriure ahir el seu nom dos cops al palmarès de la 67a edició del Festival de Berlín com a millor opera primaiGran Premi de la secció Generation Kplus. Una gran fita per a un petit film autobiogràfic rodat a la Garrotxa que relata amb gran delicadesa la pròpia història de Simón quan als 6 anys, després de perdre la mare i quedar-se òrfena, els seus oncles la van adoptar.

‘Estiu 1993’, el llarg camí d’una nena fins a les llàgrimesL’èxit del film es va començar a forjar ahir quan un parell d’hores abans de la gala de cloenda es van fer públics els premis de la secció en què participava, Generation Kplus, i Estiu 1993 s’enduia el Gran Premi ex aequo amb la xinesa Becoming who I was. Guanyar en aquesta secció de temàtiques juvenils ja és un èxit, però quan a la cerimònia de cloenda s’anunciava el premi a la millor opera prima, una emocionada Simón el pujava a recollir gairebé sense acabar-s’ho de creure. No és gens normal que un film de Generation Kplus es proclami millor debut del festival: Estiu 1993 ha passat al davant de pel·lícules com la inaugural Django o Wilde maus, que competia a la secció oficial.

Estiu 1993 es va estrenar el primer dissabte del festival i s’ha anat fent important a poc a poc: era la pel·lícula fora del radar que recomanaven els que l’havien vist, la sorpresa del festival que anava creixent projecció rere projecció. Fins i tot els distribuïdors es confessaven sorpresos per la rebuda del film. I divendres al matí va ser el primer títol a esgotar -en només 10 minuts- les entrades reservades per a la premsa de la seva última projecció al festival. Hauria sigut estrany que marxés sense premi, però un doblet no se’l veia a venir ningú. I ara? Al març té previst competir al Festival de Màlaga i al maig l’estrena en sales. Per a un film com Estiu 1993, el triomf a Berlín és només el principi.

Amor a l’escorxador

L’Os d’Or de la Berlinale també va tenir protagonisme femení. Se’l va endur inesperadament la cineasta hongaresa Ildikó Enyedi per On body and soul, una excèntrica comèdia romàntica ambientada en un escorxador On body and soul,. L’entranyable història d’amor entre una controladora d’aliments amb trastorn obsessivocompulsiu i el seu melancòlic superior no figurava en les travesses, però no és un film menystenible, al contrari: el seu humor incòmode l’emparenta amb la poètica transgressora de Todd Solonz. L’altra sorpresa del palmarès la van donar el senegalès Alain Gomis, Gran Premi del Jurat pel sobri drama d’una mare soltera i cantant d’un bar que lluita per ser lliure al Congo, Félicité, i el sobrevalorat thriller ecologista d’Agnieszka Holland Spoor, que va guanyar el prestigiós premi Alfred Bauer.

Els dos grans favorits de la crítica, Aki Kaurismäki i Hong Sang-soo, també van tenir presència al palmarès, però menys del que s’esperava, sobretot en el cas d’un Kaurismäki que, amb la magnífica The other side of hope,apuntava a Os d’Or però es va haver de conformar amb l’Os de Plata al millor director -que, potser com a protesta, no va pujar a recollir a l’escenari, i la presentadora va haver de baixar a la platea per lliurar-l’hi-. A Hong Sang-soo no li va caure cap premi directament, però sí a la protagonista de la deliciosa On the beach at night alone; el seu triomf va impedir el de l’actriu transgènere d’ Una mujer fantàstica, que tot i així va pujar a l’escenari quan el film xilè va guanyar el premi al millor guió. I complint l’obligada quota de premis per al cinema alemany, l’Os de Plata al millor actor va ser per a Georg Friedrich pel drama familiar Bright lights, de Thomas Arslan.