Estel Solé: “Fer teatre a les cases ens ha ajudat a créixer com a actors”

El fenomen Animals de companyia

Sí. L’obra passa en un menjador durant un sopar d’amics, i mentre l’escrivia tenia al cap la casa d’una amiga dissenyadora d’interiors, Bàrbara Aurell. Com que l’obra no encaixava en la programació de cap de les tres sales on la vaig proposar, vaig demanar a la Bàrbara que ens deixés estrenar-la a casa seva.

I així va començar tot.

Sí. De fet ella havia dissenyat casa seva amb la intenció d’acollir-hi esdeveniments culturals. Hi vam fer quatre funcions i pensàvem que l’obra moria allà, però un espectador ens va demanar com ho havia de fer perquè actuéssim a casa seva.

Quantes funcions en cases heu fet?

Més de 70 arreu de Catalunya. El boca-orella ha funcionat molt.

Quina ha sigut la clau de l’èxit?

Estem oferint una experiència més enllà de la mateixa obra: veure teatre amb una proximitat gairebé impossible, a casa teva o a casa d’un amic.

No teníeu propostes per fer-la en una sala?

Quan això va començar a rutllar em van trucar de les sales que m’havien dit que no, però aleshores el volum de bolos que teníem era bastant alt i, a més, jo sentia que qui havia apostat per nosaltres eren els particulars, les famílies, els grups d’amics que ens havien contractat.

Què heu après vosaltres de tot això?

Aquesta experiència ens ha permès créixer com a actors, perquè no és el mateix actuar en un teatre que en la proximitat del menjador d’una casa particular. Sembla que el teatre només passi a les grans sales, i si vas a l’essència de la interpretació això no és cert. Quan actues amb els mínims mitjans surt l’essència de la professió.

Heu tingut viabilitat econòmica?

Cap de nosaltres no podíem viure d’ Animals. Quan vam decidir estrenar-la en una casa particular vam haver d’assumir que ja no només érem actors que feien el seu paper, ens havíem d’ocupar de tot i vam haver de fer una inversió inicial de les nostres butxaques per pagar la direcció i la producció. Vam trigar sis mesos a recuperar la inversió. A partir d’aquell moment l’obra va ser per a nosaltres com un petit sou extra.

Com arribeu finalment al Capitol?

El desembre del 2013, el Carles Roca, de Vània Produccions, va veure l’obra a casa de l’Elisenda Roca i va tenir clar que es podia portar a una sala. De fet, ell va creure més en l’obra que jo mateixa.

No és el primer teatre que trepitgeu.

No, perquè el Carles ens va aconseguir una gira per quatre països de Centreamèrica. Vam passar del menjador de les cases a teatres de 600 localitats.

A Barcelona també vau fer una funció a La Villarroel.

Sí, a l’octubre hi vam fer una representació amb el teatre ple i molts programadors entre el públic. Hi havia cert prejudici si una obra feta a les cases podia funcionar en un teatre, i aquesta funció va permetre comprovar que sí. Avui fem una funció al Teatre Plaza de Castelldefels. I després del Capitol farem gira per teatres de Catalunya.

És una comèdia.

És una comèdia amarga sobre les relacions humanes. Una noia torna a casa després d’haver estat ingressada en un psiquiàtric per un intent de suïcidi. Els amics li preparen un sopar de benvinguda, però abans que ella arribi un noi confessa al grup un secret inesperat que obliga la resta a mentir. Durant el sopar surten tots els draps bruts i es planteja si la mentida és una manera de protegir-nos o una covardia.

Tu fins ara has estat fent el personatge protagonista, ¿per què ho has deixat?

Durant un any he estat totalment dedicada a això, portant des de la web fins a la premsa, ha sigut un huracà tan fort que necessitava parar i veure què és això que jo he creat i de la qual cosa encara no sóc conscient.

I quan tinguis nova obra, voldràs que també es representi a les cases?

Jo vull seguir amb el teatre a les cases, tot i que no vull que sigui un condicionant per a la meva dramatúrgia. Al mateix temps, molts companys m’han preguntat com podien portar les seves obres als domicilis particulars, i estic engegant un projecte per consolidar aquesta fórmula. A mi m’ha enriquit molt, m’ha fet créixer i aprendre, i no ho vull deixar. |

‘Animals de Companyia’, d’Estel Solé. Amb Eduard Buch, Jacob Torres, Mercè Martínez, Miriam Tortosa i Martina Tresserra

Club Capitol (Barcelona) A partir de dimecres 4 de febrer