Esquitxos de la Catalunya punk

Barcelona“No future”, cantaven els Sex Pistols. El grup més emblemàtic del punk va ser coherent i es va autodestruir en qüestió de mesos, però el punk els va sobreviure com a filosofia artística que s’enfronta al virtuosisme acadèmic, però no des del discurs intel·lectual sinó a través d’una actitud vital combativa i intransigent, una postura visceral alimentada en part per la ràbia. A Catalunya, el punk arriba a través de la música, connecta amb la tradició anarquista de la Catalunya urbana i revifa el vell conflicte entre la cultura contestatària i la burgesa, entre l’anhel revolucionari i el cofoisme del país. Perquè l’oposició a l’establishment no és exclusiva de l’àmbit musical, sinó que s’encomana a altres registres artístics. Escriptors, artistes, cineastes i dibuixants assumeixen el credo punk com a propi i qüestionen l’ordre cultural establert etzibant idees sense parar-se a polir-les, posant en valor la immediatesa i funcionant sempre de forma autogestionada.

Escriure el que es viu

Sergi Pons Codina, el tatuador ‘skin’ de ‘Mars del Carib’

“La literatura et colpeix quan l’escriptor ha viscut el que explica”, diu Sergi Pons Codina, que el 2014 va signar un dels debuts més singulars de l’any, Mars del Carib (Edicions de 1984), protagonitzat per un grup de skin heads de Sant Andreu. Pons Codina, nascut el 1979 i tatuador a Mollet del Vallès, va transformar les seves experiències -encara corona el seu cap amb una gorra Lonsdale- en aventures estripades i amb un gran sentit de l’humor. El Blai Roca, el protagonista, explica el dia a dia -farres, sexe i misèria laboral- acudint a l’escatologia i a tota mena de desqualificacions. “Hi ha coses que si no les expliques en un to humorístic la gent de fora no les entén -assegura-. Dedico un capítol al Barri Xino perquè representa tot allò que no m’agrada de Barcelona. Volen una ciutat de marca, però no de barri. Al Xino van voler canviar les coses a còpia de decrets immobiliaris. Volien que s’hi instal·lessin artistes, arquitectes i gent de les administracions. Primer tot era molt bonic, però quan han tingut fills han marxat corrents”. Després de Mars del Carib, Pons Codina ha publicat una segona novel·la, Dies de ratafia (2016), un “cant a la resistència a la modernitat idiotitzant, que fa perdre la identitat i gentrifica”.

Abocar la ràbia al teatre

Laura Cabello, ‘Topo’, viu l’art com una forma d’activisme

Des de loscorderos.sc fins als Malnascuts, passant pel tàndem adolescent de Nao Albet i Marcel Borràs, el teatre ha anat absorbint els pocs fenòmens excèntrics i underground que han sorgit “des de la necessitat i la cruesa i sense academicismes”, com diu Iván Morales, que va dirigir des de l’esperit punk Jo mai. Allà ja hi havia una jove artista multidisciplinària, Laura Cabello, Topo (Barcelona, 1990), que manté la flama. No trobareu una pàgina web amb la seva carrera, fotografies i contactes, com tants artistes. Només s’hi pot contactar a través d’un formulari amb què posa a la venda el seu cos, el seu temps i la seva feina a www.latopoforsale.com, una manera de convertir-se en propietària de si mateixa, sense intermediaris. Ha col·laborat amb Nao Albet i Marcel Borràs, amb Morales i amb el col·lectiu Malnascuts, i ara dirigeix Pussy Picnic, una performance en què les artistes deixen via lliure a la ràbia i frustració que senten com a dones. “Intenta ser una representació d’un pogo [l’explosiu ball de contacte dels concerts punk]. Quan anem als concerts de punk hi ha una necessitat d’expressar ràbia i violència que em sembla sana perquè, si no trobes com expressar-la, surt de forma inconscient, alienada i perversa en les teves relacions”, opina. Topo viu les arts escèniques “com una forma d’activisme”, un canal per expressar la ràbia contra el sistema i “qüestionar la llibertat individual, les relacions, les formes de consum... intentant lidiar amb les contradiccions per poder sobreviure”, admet.

Com més lleig, millor

Rocío Quillahuaman és l’assot de la Barcelona moderna i ‘cool’

Tot i que la paraula artista la fa sentir incòmoda, és la millor manera de definir aquesta llicenciada en comunicació audiovisual de 24 anys que acumula centenars de milers de visionats d’unes incisives i verinoses animacions -de traç grotesc i sense por de la lletjor- que parodien els tics més irritants de la modernitat barcelonina. Fidel a la filosofia punk del fes-t’ho tu mateix, ella fa el guió, els dibuixos, el so i les veus dels seus vídeos, sense gaire cura per l’acabat final. “Ho faig al més ràpid que puc i ho pujo el mateix dia; em pot la desesperació per treure-ho”, confessa. Va arribar a l’animació, diu, perquè li permetia treballar sola. “Havia fet producció una temporada i és horrible, odio els rodatges”. També ha fet exposicions dels retrats que fa d’amics i dels seus ídols, uns dibuixos orgullosament “lletjos” amb una personalitat rabiosa i crua. “És el que m’atrau del fan art, que els retrats siguin lletjos -afirma-. De fet, de tant dibuixar em van començar a sortir bé i vaig haver de parar uns mesos fins que em tornaven a sortir malament”. Forjada en el món dels fanzins -el seu gos Riti és l’estrella d’un grapat-, Quillahuaman també té una vocació d’humorista autodestructiva que espera començar a explotar aviat als escenaris.

Cinema punk sobre el punk

Kikol Grau llegeix la història d’Espanya en la dels grups punk

Dame pank y dime tonto era el títol de la mostra que l’estiu passat va dedicar la Virreina a Kikol Grau, inquiet franctirador audiovisual que, sempre des dels marges de la indústria, ha documentant la història del punk a l’estat espanyol amb obres sobre alguns dels grups clau del gènere com Eskorbuto ( Las más macabras de las vidas ), Cicatriz ( Inadaptados) i La Polla Records ( No somos nada ). El seu treball més recent, Los demenciales chicos acelerados, és una crònica del punk català dels anys 80 i 90. Els documentals de Grau participen d’una actitud tan irrespectuosa com els grups que retrata, rebutgen de pla la nostàlgia i articulen un discurs polític rabiosament crític: “Tot va començar perquè volia fer una pel·lícula d’Eskorbuto, però no un homenatge amb tothom llepant-los el cul. Jo volia fer servir les seves cançons per explicar la falsa Transició que es va fer a Espanya”, afirma. Treballa sol i amb material d’arxiu i no envia mai les seves pel·lícules als festivals: “En part és per no tenir problemes de drets d’autor, però també perquè a mi el que m’interessa és fer coses, no difondre-les”.

La factoria Pelàez

Música, monòlegs i vinyetes carregades de ràbia

Qui hagi tingut la sort -o la desgràcia- d’assistir a un dels espectacles de bibliomància de Roger Pelàez, on prediu el futur a partir de lectures aleatòries de llibres que té escampats al damunt de l’escenari, ha tastat indefectiblement la verinositat del seu humor. Pelàez és un dels pocs exemples de renaixentisme punk facturat des de la catalana terra. A més de protagonitzar monòlegs com Precinti’m l’esfínter a l’Antic Teatre, de presentar el podcast Màximum clatellot, d’haver compost i cantat cançons per a Budellam, El Mal ja Està Fet, Perro Pachingo i, actualment, Zombi Pujol, també ha escrit i dibuixat dos llibres imprescindibles per entendre el context polític i social del país -i riure-se’n sense clemència-: Hegemonia persecutòria (2016) i El procés explicat als idiotes, tots dos publicats a Males Herbes. “La repressió és un fàstic i l’humor és una mesura d’autodefensa -explica-. Jo ataco tothom, no em caso amb ningú. Per això, de tant en tant, l’encerto. El saber popular és la meva Constitució”.

La ràbia de Rallito-X

L’artista desplega el seu potencial crític i subversiu a Berlín

Com diu Rallito-X, el seu art és “una arma contra les regles de l’art establert i les convencions de la societat actual” i té com a munició “la sàtira i la crítica” contra l’opressió i les forces invisibles de control, així com “l’absurd”. L’objectiu és fer que el públic surti de la seva zona de confort. Rallito-X va néixer a Barcelona el 1977 i viu a Berlín des del 2011. La seva obra es desenvolupa tant en el terreny de la pintura i el collage com en el de l’art urbà i les performances. Un de les seves accions més sonades es remunta a l’any 2015, quan va enganxar diverses persones en una paret amb cinta adhesiva dins la seva sèrie d’“adhesius humans”, i l’any següent va engegar un altre projecte per promoure que els berlinesos es traslladessin a Mallorca.

Rallito-X es defineix a si mateix com un “emissari del caos”, perquè veu el caos com una força alliberadora del control social. La seva obra plàstica n’està carregada: ironitza sobre la feina de l’artista -parla dels “detallets de merda”- i aborda temes polítics en pintures i collages rabiosos que recorden referents com Evru, l’art brut i l’obra de Jean Michel Basquiat.