'Espíritu sagrado' desvela el costat obscur de l'Espanya del 'gotelé'

LocarnoCompeteix pel Lleopard d'Or i també pel premi a la millor opera prima, però Espíritu sagrado no és la primera pel·lícula de Chema García Ibarra. Aquest cineasta d'Elx porta més de 10 anys dirigint curtmetratges com El ataque de los robots de Nebulosa-5 (2008), Protopartículas (2010), Misterio (2013) o La disco resplandece (2015) que l'han convertit en un director amb identitat pròpia i prestigi internacional sense moure's de la seva ciutat d'origen, i comptant sempre amb la complicitat de la directora d'art Leonor Díaz. Ara debuta en el llarg amb aquest títol que s'ha estrenat aquest dimecres a Locarno, que recull i expandeix les inquietuds i els imaginaris dels films anteriors. Un cop més, a Espíritu sagrado, García Ibarra explora la dimensió sobrenatural que emana dels entorns costumistes més típics de l'Espanya del gotelé, la moda animal print i els quadres kitsch a les parets. En aquest cas, a través de José Manuel (Nacho Fernández), un propietari de bar afeccionat a la ufologia i a l'Egipte dels faraons, i de la seva germana, que pateix la desaparició d'una de les seves filles bessones.

El cinema realista sempre ha estat amatent a mostrar i denunciar les condicions socioeconòmiques de la classe treballadora. Però amb prou feines ha tingut en compte els seus possibles anhels de transcendència. Espíritu sagrado, en canvi, adopta aquesta perspectiva insòlita a l'hora de retratar uns personatges desemparats que troben els seus propis camins, molt sovint heterodoxos, per sadollar la necessitat de creure en el fet sobrenatural. Hi ha un paisatge de fons al film que ens parla de precarietat (l'economia submergida en què es mouen tantes treballadores del calçat a Elx) i vulnerabilitat familiar.

En aquest context, Espíritu sagrado ressegueix la immensa fe del protagonista en una vida extraterrestre superior. Les creences paranormals d'en José Manuel s'integren en un univers popular carregat de llegendes urbanes que s'escampen entre els veïns, rituals de connexió amb el més enllà ortodoxos o improvisats, i retòriques constants al voltant de la condició extraordinària de l'existència. Al principi, la panoràmica per aquests costums populars provoca cert somriure que tanmateix se t'acaba glaçant.

Espíritu sagrado parteix d'un realisme marcat per un misteri, la desaparició de la nena, per anar escorant-se de mica en mica cap a l'horror més quotidià. I esdevé una pel·lícula devastadora sobre com el mal pot emergir enmig de les ànsies desubicades d'abraçar la transcendència.

Un panorama de devastació

L'escenari que dibuixa Espíritu sagrado coincideix amb el d'altres propostes més potents de la competició internacional de Locarno. A Medea, el rus Alexander Zeldovich actualitza un dels mites clàssics per excel·lència, el de la dona terrible capaç de cometre l'acte més atroç per conservar l'home que estima, en un present en què ja no sembla possible la concepció absoluta de l'amor. I el recontextualitza en un altre territori fèrtil en el conreu d'allò sagrat i de les posicions radicals al respecte, Israel.

Luzifer, opera prima de Peter Brunner, s'emmarca dins de la tendència extrema de cert cinema austríac i està apadrinada per un dels principals representants, Ulrich Seidl. El sempre adient Franz Rogowski encarna una variant de Kaspar Hauser, un jove aïllat del món per la seva mare, fanàtica religiosa amb qui viu al mig de les muntanyes, el més a prop possible de Déu. Aquest estil de vida premodern es veu amenaçat per un projecte salvatge d'equipament turístic que obliga els personatges a replegar-se encara més en la seva concepció maniquea de l'espiritualitat. La pel·lícula parteix d'una visió metafísica del vincle entre l'ésser humà i la naturalesa, a la manera de Terrence Malick, però per desembocar també en el seu cantó més obscur.

Almenys Betrand Mandico es planteja la possibilitat de reiniciar el món tal com l'hem conegut fins ara a After blue (Paradis sale), la seva proposta híbrida entre western i ciència-ficció queer que imagina la vida en un altre planeta només habitat per dones. Després de donar-se a conèixer amb la ja sorprenent Les garçons sauvages (2017), el cineasta francès reincideix en la creació d'un univers propi però curull de referències: al futurisme kitsch, als westerns psicodèlics, a la poètica surrealista, als imaginaris poblats només per dones, a la cultura pop (la malvada es diu Kate Bush i les armes porten noms de grans marques de la moda)... És una pel·lícula carn de culte que sintonitza amb una contemporaneïtat en què allò queer ja no es conforma amb els marges i opta per ser un prisma des del qual concebre el món de bell nou.