Llums i ombres sobre 'els espies' Bernard Hilda i Joseph Kessel

L'atzar ha volgut que dues patums molt populars de la resistència als nazis amb el rerefons de la complexa França del col·laboracionisme (1940-1944), com van ser Joseph Kessel i Bernard Hilda, hagin cridat últimament l'interès de les seccions culturals de dues de les nostres principals capçaleres: Kessel, a La Vanguardia, en l'article signat per Joan de Sagarra, i Hilda, a l'ARA, en l'article signat per Jordi Nopca. Sobre Hilda no entraré en el tema central del suposat plagi de Pilar Rahola a Josep Maria Loperena –perquè ni res en sé ni soc jo qui n'hagi d'opinar–, sinó en l'afirmació poc contrastada de la nítida aliadofília del propi Bernard Hilda. Curiosament, Joan de Sagarra també dona per bona –seguint la versió oficial, les patums són sempre les patums– la nítida biografia aliadòfila del novel·lista i aventurer Joseph Kessel.

Últimament, en una llarga visita de gairebé un mes als arxius militars francesos de Vincennes, a les rodalies de París, on vaig poder llegir, un per un, més de 30.000 documents del contraespionatge francès a Barcelona (côté De Gaulle, esclar, per això eren contraespies, ja que els espies francesos a Barcelona eren els de côté Pétain) que acabaven de ser desclassificats, a banda de moltíssimes celebrities del moment, hi sortien esmentats –i en no pocs informes– tant Bernard Hilda com Joseph Kessel. Aquest treball serà publicat pròximament i posarà en dubte moltes de les nostres certeses.

Sobre Bernard Hilda, el famós músic de la Parrilla del Ritz d'aquell mateix període, els contraespies francesos posen en dubte la seva unívoca relació com agent al servei de la causa aliada, que ho era, malfiant-se d'ell perquè creien, pels seus moviments i per les seves amistats, que era un agent doble o tal vegada un agent infiltrat al servei dels alemanys, que controlaven, com és ben sabut, l'Hotel Ritz de dalt a baix. Hilda tenia el codi MA 274 com agent al servei dels francesos gaullistes a Barcelona i la seva dona, que també era agent del mateix servei, tenia el codi MA 274 bis. L'agent encarregat del seu seguiment fa un informe sobre la productivitat de la parella Hilda, en què la valora millor a ella que a ell. Però el més interessant d'aquests informes són els dubtes que els planteja Bernard Hilda. Ras i curt, l'agent que els segueix de prop –en un informe titllat de très secret– creu que l'amistat íntima de Bernard Hilda amb Otto Reus –fill d’un dels capitostos de la Gestapo a Espanya–, de qui també generaren diversos informes, els fa pensar que el famós violinista parisenc també passava informacions a l'Abwehr alemany establert a Barcelona. ¿Era tàctic aquest doble joc? ¿El van obligar els nazis a fer-lo? Tenia por i es veié obligat a acceptar aquest doble joc? No se'n diu res més, però en tots els informes sobre Hilda hi ha aquesta clara sospita del seu doble joc. El fet que els contraespies francesos a Barcelona el seguissin tan de prop, ja n'és la prova.

El cas de Joseph Kessel és molt similar al de Bernard Hilda, ja que a França és una patum gairebé intocable de la Resistència. Però alerta: també Kessel té zones obscures en la seva biografia i els contraespies francesos a Barcelona ens en donen algunes pistes de gran valor. Totes les dades que escriu Joan de Sagarra en el seu article són escrupolosament certes. Però, alerta, potser per desconeixement, Sagarra no sap que Kessel fou un dels tres fundadors del setmanari d'ultradreta Gringoire –tot i que l'any 1928– al costat de dues patums de la ultradreta francesa: Horace de Carbuccia, el propietari i editor, i Georges Suarez, periodista i escriptor que més endavant tindria el terrible honor de ser el primer intel·lectual afusellat per col·laboracionisme, a Montrouge, el 9 de novembre del 1944. El primer, ja que l'afusellament de Robert Brasillach, que sempre s'emporta aquesta medalla, vingué dos mesos després. En un llibre que el meu admirat Joan de Sagarra no deu conèixer (Stavisky, l’homme que j’ai connu; Gallimard, 1934), Kessel es posiciona ideològicament amb nitidesa. Recordem que Stavisky fou un estafador de manual. Cito:

Stavisky: "Ets dels nostres?"

Kessel: "Se'm fa difícil. Sense que hi hagi cap mena de contracte, hi ha amistats que tenen una mena de dret de prioritat".

Stavisky: "És un diari d'esquerres. Les meves opinions i relacions m'empenyen cap aquí. Però no soc sectari, i m'encantaria establir relacions amb la premsa de dretes".

A més, hi ha un altre llibre que farà les delícies de Joan de Sagarra (Ami, entends-tu...; Gallimard, Folio 4822, París, 2006) i encara un altre (Rêver Kessel, d'André Asséo; Éditions du Rocher, 2004) en que s'esmenten, sovint entre línies, d'acord, les equidistàncies ideològiques del propi Kessel durant aquells anys. Les zones obscures de Kessel donarien per a mitja dotzena d'articles com aquest; però a França és un intocable. Passa arreu, també aquí.

Deixo la traca per al final. Els contraespies francesos a Barcelona, en un dels informes secrets en què surt esmentat Kessel en una de les seves estades a Barcelona, relaten un curiós viatge de Joseph Kessel, la cantant Germaine Sablon i Emilien Bertrand entre Barcelona i Lisboa a finals de gener del 1943. Fem atenció en la data: encara faltaven 19 mesos per a l'alliberament de França. Per tant, passar la frontera era més que complicat per a un resistent. Bertrand era un empresari que vivia a Alger des de finals dels anys 30. Els tres es trobaren en una pensió barcelonina de la qual, malauradament, no se'n donen més dades. A Perpinyà havien pagat 6.000 pessetes a un passador perquè els passés la frontera i aquell mateix passador els hi feu d'intermediari per comprar el cotxe que els faria creuar la península Ibèrica d'est a oest. Un cop tingueren el cotxe, sorpresa!, aconseguiren que un guàrdia civil espanyol –un guàrdia civil!– els acompanyés en tot el trajecte pagant-li 3.000 pessetes de sobresou. Un guàrdia civil que hem d'entendre que els hi va facilitar el pas fronterer de Portugal. ¿S'imaginen aquell viatge en cotxe amb el guàrdia civil contractat creuant les Castelles? ¿Duia l'arma reglamentària aquell guàrdia civil? En arribar a Lisboa, Germaine Sablon fou autoritzada a viatjar a Londres, Bertrand fou enviat a Alger (l'agent del contraespionatge francès que fa l'informe demana a la seva direcció que tan bon punt arribi a Alger el detinguin) i, curiosament, no se'n diu res més de Kessel. L'únic que sabem és que no fou autoritzat a viatjar a Londres. Però tinguem en compte que, de tots els serveis d'intel·ligència aliats d'aquell període, el britànic era el que filava més prim. Sempre han sigut uns murris els britànics.

¿És que Hilda i Kessel hem de considerar-los germanòfils per tots aquests informes secrets o molt secrets en què es dubta de la seva conducta nítidament aliadòfila? No. Evidentment, no. Però si ens submergim en la documentació oficial del període que les seves vides generaren (i que tot just ara es comencen a desclassificar, després de 75 anys), ens adonem de les arestes ombrívoles, de vegades molt ombrívoles –tal vegada només tàctiques, d'acord–, d'unes biografies que durant molts i molts anys ens havien explicat com si d'autèntics Harrison Fords es tractessin. I no, les seves vides no devien ser tan exemplars com, molts anys després, els relats relativistes, sovint reduccionistes i en excés populars, que busquen només la seva falsa comercialitat, ens han fet creure a través de novel·les, pel·lícules o articles periodístics. Ja se sap: la literatura és una cosa i la història n'és una altra, i gairebé mai convergeixen. El més desolador, però, és que aquells relats magnificats i presentistes queden per sempre adherits en l'imaginari popular com si d'una constant es tractés. I no: la vida no està pas feta de constants, sinó de variables.