L’esperit del pop domina al Festival Cruïlla

BarcelonaEl Cruïlla manté l’eclecticisme musical com a marca estètica, i tanmateix aquest any ha dissenyat el cartell mirant d’oferir cada jornada certa coherència estilística o d’estat d’ànim. Per això, i amb bon criteri, va programar dijous tres concerts que van aplegar un públic molt jove al Fòrum: primer el trap bilingüe de Lildami i després el hip-hop dels granadins Ayax y Prok i els madrilenys Natos y Waor. Tots tres van coincidir en situar el públic al centre, en agrair-li la presència i en premiar-lo amb el millor del repertori i una actitud amb consciència de classe, més explícita en la lírica contra els desnonaments d’Ayax y Prok (que van acabar el xou fent que el públic alcés el puny) i els versos sobre precarietats diverses dels madrilenys, però igualment present en el trap de Lildami i en el feminisme i l’antifeixisme de la seva companya de rimes, Mariona J. Batalla.

Ahir, dia de ple rendiment del festival, manava el pop-rock. Però el Cruïlla no seria el Cruïlla sense excepcions al relat principal com el reggae de l’ivorenc Tiken Jah Fakoly, que va obrir la tarda musical a la mateixa hora en què en un altre racó del recinte s’inaugurava la Cruïlla Comedy, la carpa de comediants comissariada per Tomàs Fuentes. Fakoly, que també ha participat en les Cruïlla Talks, va aparèixer amb una banda amplíssima per amplificar missatges de resistència ben a prop de les casetes d’ONGs com Open Arms i Amnistia Internacional, novament amb espai al festival. L’altra gran excepció de les primeres hores era Berri Txarrak, el supertrio de Lekunberri que està immers en la gira de comiat. Tot i competir en horari amb els britànics Bastille, els navarresos van omplir l’escenari Radio 3 d’un públic còmplice del seu rock incandescent. “Els Països Catalans són la nostra segona casa. Vull agrair-vos el suport de tot cor”, va dir en català el guitarrista Gorka Urbizu per correspondre a l’afecte de la gent. L’única pega, a més d’un parell d’interrupcions per problemes amb el so, va ser la cua per aconseguir beguda en unes barres desbordades. Per cert, entre el públic hi havia David Trueba, un altre del participants en les Cruïlla Talks.

Com que al Cruïlla els concerts són més llargs que en la majoria de festivals, es podia arribar a l’últim tram del xou de Bastille just quan recuperaven hits com Laura Palmer i Of the night (la revisió a l’anglesa de glòries eurodance ) amb els quals es van convertir fa uns anys en una mena de Coldplay sense ínfules de transcendència. No estan en el moment més dolç, i temes recents com Million pieces ho demostren, però van congregar a l’escenari Estrella una gentada que va participar de l’eufòria final de Pompeii.

Tot seguit, a l’escenari Time Out, Els Pets començaven amb Llavis nous un d’aquells concerts que justifiquen tota mena d’elogis, i sense gaires concessions festivaleres. Compten amb la millor banda de la seva història, aprofiten com mai les possibilitats de tres guitarres i la manera com situen temes nous com La vida és molt avorrida sense el teu cos i la corprenedora Corvus al costat de clàssics com Agost i una La vida és bonica dedicada ahir als presos (quina gran interpretació de Lluís Gavaldà) demostra el magnífic estat de forma del grup, tant pel costumisme polític i sentimental de les composicions com pel directe. En el moment de tancar aquesta crònica, Els Pets acabaven ben amunt, abans del concert de Vetusta Morla.