Tot esperant la reencarnació de Battiato

BarcelonaEn una escena de la pel·lícula Palombella rossa (1989), Nani Moretti es disposa a llançar un penal en un partit de waterpolo quan, perdut en els seus debats interns, tant polítics com esportius, comença a cantar E ti vengo a cercare de Franco Battiato. De sobte, tota la graderia s’uneix en els cors en una sola veu. Però era un somni. En realitat, els aficionats criden el nom de l’Acireale. L’equip de la ciutat on va estudiar Battiato, per cert. Un artista que va aconseguir omplir estadis i teatres amb gent cantant les seves cançons, tot i que mai va deixar de ser un misteri. Sobre què cantava Battiato?

Amb les seves sabates grosses i aquell nas trist d’italià alegre, que cantaria Paolo Conte, Battiato va unir totes les Itàlies. La popular i la sofisticada, la dels cercles artístics i la dels cafès. Va passar pels escenaris dels grans festivals com Sanremo i Eurovisió, però també va tocar a Bagdad poc després de la primera Guerra del Golf, en un directe deliciós. Amb les seves cames primetes com filferros es vestia de futbolista per jugar amb la selecció italiana de músics, un experiment que encara avui, per incomprensible que sembli, omple estadis amb finalitats benèfiques. De fet, el seu nas torçat era herència de la seva passió oculta pel futbol, perquè de juvenil va topar contra el pal d’una porteria. Battiato era pura curiositat. Li interessava el que es deia al barri més modest, però després podia estar-se hores en debats filosòfics amb Umberto Eco.

A Battiato segurament ningú l’ha entès mai. Potser per això va aconseguir que cançons on citava directors de cinema soviètics sonessin en discoteques convertides en himnes pop. Ell definia algunes de les seves cançons més conegudes com a cazzate (collonades). Unes altres les feia per "necessitat de recerca espiritual". I així, com passa a Itàlia, tothom va trobar el seu Battiato, encara que no s’entengués del tot el seu misteriós univers. Ell tampoc entenia la gent, moltes vegades. Als fans que el perseguien els preguntava: "Què voleu de mi?" I recordava que al servei militar un general napolità amb l’uniforme ple d’estrelles li volia fer netejar les latrines amb la llengua per haver-li preguntat si els exèrcits tenien cap sentit. Itàlia i Battiato mai es van entendre. Potser per això s’han estimat tant i tothom el plora. També capellans del Vaticà, tot i que ell creia en la reencarnació. Tant de bo tingués raó. I es reencarnés. En un porc senglar blanc, en un dervix turc. O en un futbolista amb el nas recte.