L'espectacle del món, vist per Garry Winogrand

BarcelonaGarry Winogrand (Nova York 1928 - Tijuana 1984) deia que fotografiava el món per veure com quedava a les fotografies. I per la quantitat de fotos que va arribar a fer, és evident que tenia ganes de menjar-se'l. Quan va morir va deixar 2.500 carrets sense revelar i 4.100 sense passar a fulles de contacte. Winogrand és conegut per la seva voracitat, era un fotògraf compulsiu. Les 169 imatges que s'exposen a partir de demà al KBr de la Fundació Mapfre són un breu recorregut per tota la seva singular carrera, centrada en les dècades dels 60, 70 i 80 als Estats Units, que sempre va ser l'objectiu de la seva càmera. Els carrers de Nova York, Austin i Los Angeles, les persones que els transiten, les festes, els animals, els viatges per carretera, els polítics i les manifestacions d'una època convulsa apareixen en aquestes fotografies, però des d'una òptica molt personal: Winogrand no pretén documentar la realitat, sinó suggerir-ne noves lectures.

No ser fotoperiodista

Tot i que va començar treballant per a les revistes dels anys cinquanta, i podem veure com era una nit d'òpera al Met o els actes polítics de Nixon i Kennedy, tan aviat com va poder es va alliberar dels encàrrecs periodístics que l'obligaven a il·lustrar uns fets per poder desenvolupar els seus propis projectes. "Les seves fotografies tenen multiplicitat de temes i significats –explica Drew Sawyer, el comissari de la mostra Garry Winogrand, que es pot veure fins al 5 de setembre–. Les seves imatges semblen desorganitzades i ambigües. No tenim clar què volen dir". Winogrand deixava patent la subjectivitat del fotògraf amb els seus enquadraments però esperava que l'espectador en tragués conclusions.

Un clar exemple són la sèrie d'imatges preses al Zoo de Nova York, quan anava a passejar-hi els fills. En una, hi ha un home festejant amb una dona davant la gàbia d'un llop que sembla a punt d'atacar. En una altra es veu una parella de raça diferent amb dos ximpanzés a coll, vestits com nens, una foto que sembla voler incidir en el debat contra la discriminació racial de l'època. "No creia que l'art tingués un objectiu moral o polític. Estava en contra de la narrativa. Oferia unes lectures potencials però no fixava el significat d'una foto", assenyala el comissari. Per això l'exposició ofereix un recorregut llarg, per als curiosos.

Fotos en color mai vistes

Per poder esquivar el fotoperiodisme, Winogrand va fer-se professor, va fer alguns anuncis sense firmar i va demanar beques Guggenheim, que durant una època li finançaven la feina. El 1967 una li va servir per pagar una sèrie de fotos en color, que és la part més desconeguda de la mostra i que mai s'ha exposat. Es poden veure unes 150 diapositives en color de les 45.000 que hi ha al seu arxiu. Es mostren projectades perquè és com ell les va exhibir el 1967 al MoMA, tot i que després va abandonar el color perquè era massa car, i la seva obra en blanc i negre és la que ha passat a la història. Aquella exposició, al costat de Lee Friedlander i Diane Arbus, va ser providencial tant per la influència que va tenir com perquè va marcar la relació amb el seu màxim aliat, el conservador del MoMA John Szarkowski, que és qui revelaria, editaria, seleccionaria i difondria la seva feina en vida i el seu llegat al morir d'un càncer fulminant als 56 anys.

Abans d'aquesta última etapa vital a Califòrnia, hi ha una de les seccions més interessants de l'exposició. És quan Winogrand s'acosta a la societat de l'espectacle, a finals del 1969, gràcies a una altra beca. La seva preocupació és mostrar "com els mitjans filtren la idea del món", diu Sawyer. Amb fotografies de rodes de premsa o manifestacions obreres, ensenya com els mèdia modifiquen la realitat, com es perd l'espontaneïtat, com provoquen l'escenificació de les protestes, unes imatges impagables per als periodistes que obren preguntes més actuals que mai, amb l'expansió dels mitjans digitals, més accessibles i més immediats del que Winogrand hauria pogut imaginar. "A vegades sento com si el món fos un lloc per al que he comprat una entrada. És un gran espectacle, per a mi", havia dit el fotògraf el 1980.