Espàrtac no es va revoltar contra Francisco Franco

LondresEl 18 de juliol del 1958, a dos quarts de quatre de la tarda, Kirk Douglas aterrava a l’aeroport de Biarritz. Procedia de Londres i tenia com a destinació final Sant Sebastià. Douglas, llavors a la cúspide de la seva carrera, assistia al VI Festival de Cinema de Sant Sebastià, que s’inaugurava l’endemà dissabte.

Fins aleshores el festival, encara a les beceroles, havia patit molt els rigors de les males relacions entre els productors de Hollywood (Motion Picture Export Association of America) i les autoritats franquistes a causa de les restriccions que s’imposaven a les quotes d'importació i doblatge i els beneficis que els grans estudis podien obtenir a Espanya.

Després de dos anys d’eclipsi cinematogràfic nord-americà –paradoxalment, en un país que té nombroses publicacions especialitzades–, el 1958 va ser el primer en què Hollywood es va abocar a Sant Sebastià. Les productores ja tenien proves que Espanya podia ser un gran plató cinematogràfic molt beneficiós des del punt de vista econòmic per a la indústria –rodar-hi molt més barat era una manera de maximitzar els guanyis que no es podien endur cap a Hollywood–, i el festival era l'aparador ideal per acabar de normalitzar les relacions. En va ser la prova no només la visita de Kirk Douglas, que arribava amb l’estrena d’Els vikings sota el braç, sinó també la que aquell mateix any faria dies després Alfred Hitchcock, que hi va estrenar l'extraordinària Vertigen.

Les cròniques de l’època de professionals de llarga trajectòria, com per exemple Sempronio, recullen detalladament les passes que Douglas va fer a Sant Sebastià en poc menys dels tres dies que hi va passar. En el moment de creuar la frontera entre França i Espanya pel pont internacional d'Hendaia a Irun, Douglas va baixar del cotxe per saludar tots els policies espanyols que hi havia de servei, amb els quals es va fer fotografies.

Al setmanari Destino Sempronio escrivia: "Per a la inauguració s’ha disposat d'una estrella de primeríssima magnitud, Kirk Douglas. Hauria marcat un punt de gran consideració si se li hagués acudit arribar al port pesquer a bord d'una d’aquestes primitives naus, aquesta mena de góndoles amb velam, que són el leitmotiv d'Els vikings. Però, com a viking del 1958, va arribar a Biarritz amb avió i es va traslladar a Sant Sebastià amb automòbil. […] Als salons de l’Hotel Maria Cristina [se’l veu] amb un cigar havà a la boca i whisky a la taula, parlant de milions amb els magnats de la United Artist”.

Durant les primeres hores de l’estada, Douglas va tenir temps per banyar-se a la platja de la Concha i al vespre va ser convidat a sopar a la societat gastronòmica Gaztelubide. Allí, després de posar-se barret i bata de xef per deixar-se fotografiar a tort i a dret, va ballar un souletino –al voltant d'un got de vi a terra, sense vessar-ne ni una gota– mentre cridava, davant de tots aquells que el volien escoltar: "Això és democràcia, això és democràcia!" No ho explica només Sempronio, sinó que també ho fa a la seva crònica per al diari Informaciones el gran Alfonso Sánchez.

Sobta l’anècdota, més encara en un personatge com Douglas, que va fer pel·lícules com Espàrtac i que havia de tenir prou coneixement de quin era el règim polític de l’Espanya del 1958. En tot cas, dos anys després l’actor va aconseguir la màxima col·laboració de l’exèrcit espanyol perquè els soldats de lleva participessin com a extres, gairebé de franc, en el rodatge. Deu mil, segons la informació que en donava la recent exposició que el Design Museum de Londres ha dedicat a Stanley Kubrick, director del film, i que el mateix Douglas comentava, però molt d'esquitxada, el 2012 al llibre I Am Spartacus, una extraordinàriament divertida evocació de com es va fer una obra mestra.

A ulls de les autoritats locals, Sant Sebastià era o volia ser aleshores un aparador de normalitat de l’Espanya de la dictadura, i Hollywood hi jugava un paper, sempre atenta als interessos nord-americans en plena Guerra Freda per mantenir l’estabilitat del Vigía de Occidente. Espàrtac es va revoltar però només en la ficció de Howard Fast, l'autor de la novel·la. No pas contra Franco.