Verena Boos: "Espanya i Alemanya tenen una història de violència compartida"

BarcelonaTaronges de sang, la primera novel·la de Verena Boos, se sustenta en una paradoxa: l’autora alemanya dedica gairebé 400 pàgines al silenci. No és, però, un silenci real ni espiritual, sinó històric. “A les escoles del meu país es parla del passat feixista des de fa anys: no passa el mateix a les famílies -recorda-. Sembla que no hàgim tingut avis nazis, però és mentida”. Nascuda el 1977 a Rottweil, Boos va estudiar filologia anglesa i sociologia i és doctora en història. “A Alemanya vam tenir la sort que vam perdre la guerra i Hitler va morir el 1945 -diu-. Això va ser el nostre alliberament, l’anomenada hora zero. A Espanya, aquest moment va arribar més tard, a finals dels anys 70, durant la Transició”.

És durant la jove redemocratització del país que creix la Maite, protagonista de Taronges de sang (Bromera, 2017). La societat valenciana on madura se li fa petita i claustrofòbica, i el 1990 se’n va a Munic a estudiar filologia i estudis literaris. “La ciutat està en plena ebullició -explica l’autora-. Alemanya acaba de guanyar el Mundial de futbol i la reunificació del país està a punt de ser una realitat. L’ambient d’optimisme coincideix amb una situació personal semblant. La Maite surt d’un món molt conservador, dominat per un pare reaccionari”. Entre classes i visites a cerveseries de dimensions descomunals, la protagonista de la novel·la coneix un noi. En comptes d’enamorar-se d’un dels molts universitaris del país escull el Carlos, d’origen espanyol. “Ell representa la meva generació, la que ha arribat a saber coses de la guerra a través del que ens explicaven a l’aula i no a casa -continua Boos-. A través del Carlos la Maite arriba fins al seu avi, l’Antonio, el personatge més important de la novel·la”. Després d’abandonar Espanya al final de la Guerra Civil, l’Antonio acaba anant a parar a un camp de treballs forçats a França, i d’allà és traslladat a Mauthausen, on aconsegueix sobreviure a l’horror nazi.

La particularitat de Taronges de sang és la connexió entre l’Alemanya de Hitler i l’Espanya de Franco. “Quan Hitler va envair Rússia, Espanya va donar suport a la campanya militar enviant-hi la División Azul -recorda-. Durant dos anys gairebé 45.000 voluntaris van participar al setge de Leningrad. Espanya i Alemanya tenen una història de violència compartida: la novel·la vol mostrar-ne una petita part”. Aprofundint en la història de l’Antonio, la Maite descobrirà un secret familiar que té a veure amb el seu pare. “La influència de la història en les nostres vides és més important del que pot semblar a primera vista -diu-. El passat no s’oblida. La història no es pot superar. Amb sort la pots integrar en el teu present”.

El discurs sobre la memòria històrica a Alemanya ha tingut un recorregut diferent que a Espanya. “A partir dels anys 80 es va entrar en un període més empàtic cap a les víctimes, i gràcies al discurs memorialista es van reinserir socialment -comenta-. A Espanya encara hi ha parts de la societat que intenten oblidar part del passat”. La descoberta d’una fossa comuna el 2004 és una de les tres línies argumentals de la novel·la.

Boos va arribar a escriure ficció després de doctorar-se en història amb una tesi sobre la identitat catalana i escocesa durant la integració europea, és a dir, entre els anys 80 i el 1993, el moment en què va entrar en vigor el Tractat de Maastricht. “Tinc molta simpatia pels dos moviments independentistes -diu-. El procés català arrenca en part del centralisme de Madrid, però també hi ha la voluntat de començar de zero i construir un país millor. Ara bé, les dificultats per crear un estat són importants: quina política fiscal, monetària i de defensa se seguiria? ¿Catalunya seguiria a la Unió Europea? Hi ha molts interrogants sense resposta”. Mentrestant, Verena Boos ha acabat una segona novel·la, la història d’una dona d’uns 40 anys experta en el Renaixement italià que després d’un problema greu de salut perd la parla: “Torna al poble on va créixer amb els avis i intenta començar de zero, confrontant-se amb la seva pròpia biografia”. El tema de fons del llibre torna a ser el silenci.