Escriure sobre un trinxeraire sense futur

Barcelona“La literatura et colpeix quan l’escriptor ha viscut el que explica. No cal que sigui en primera persona: pot ser algú que coneix o pot ser un fet que hagi vist al carrer”. Mentre parla, Sergi Pons Codina camufla la mirada -decidida, una mica agressiva- sota una gorra Lonsdale. L’autenticitat i la grapa de la seva primera novel·la, Mars del Carib, l’obliguen a contestar un cop rere l’altre si la novel·la és autobiogràfica. ¿És veritat que una vegada et van detenir perquè amb uns amics us vau atonyinar amb els segurates del camp del Sant Andreu? ¿Existeix un cau de mala mort com el de la novel·la? ¿Has col·laborat a destrossar algun bar del Raval? ¿T’has pres tants tripis com el teu personatge?

Res de tot això té gaire importància quan el lector entra en els dominis de la ficció. Més enllà del cop de puny inicial de trobar uns personatges estripats i rebentaires que passen la major part del temps lliure “mamant” o “fotent-se cleques”, la peripècia narrativa s’ha d’aguantar. Igual que passa amb John i Dan Fante, Edward Bunker, Irvine Welsh i l’Stewart Home de Red London, el viatge que proposa Pons Codina és amè i alliçonador (si considerem que l’única lliçó que dóna és que no hi ha lliçó possible). “¿Recordeu l’escarabat de Kafka? L’insecte es fa a si mateix, a La transformació -diu Pons-. Evidentment, Kafka no ha viscut el que explica, però és capaç de transmetre tota l’angoixa i els seus sentiments als lectors. La literatura és això, parlar d’emocions i sentiments”.

En Blai Roca, protagonista de Mars del Carib, viu al barri barceloní de Sant Andreu. És jove i no té gens en compte el dia de demà. Explica la seva quotidianitat -farres, sexe i misèria laboral- amb un sentit de l’humor que acudeix sovint al comentari escatològic i a la desqualificació amb una gràcia poc habitual. Un exemple: “Per una estranya combinació química, la ingesta de speed és inversament proporcional a la disminució de la mida del penis. Com més speed t’has fotut, més petita et queda la titola, i pots arribar a uns nivells alarmants de retracció titolar. Tenint en compte tot el que jo m’havia fotut aquell cap de setmana, en aquells moments jo podia ser el portador d’un no-penis, directament”. Pons comenta el sentit de l’humor de la seva prosa: “Hi ha coses que si no les expliques en un to humorístic, la gent de fora no les entén. Dedico un capítol al Xino -ara n’hi diuen Raval- perquè representa tot el que no m’agrada de Barcelona. Volen una ciutat de marca, però no de barri. Al Xino van voler canviar les coses a base de decrets immobiliaris. Volien que s’hi instal·lessin artistes, arquitectes i gent de les administracions. Primer tot era molt bonic, però quan han tingut fills han marxat corrents”.

Bar ‘versus’ feina

Si a la novel·la el bar “és la idea de felicitat”, el món laboral és explicat a partir d’un personatge que encadena feinetes com ara estripar cartrons, descarregar camions, ficar ampolles de colònia en caixes i fer de comercial de la immobiliària Impertotxo. “Durant una temporada, estava apuntat en una ETT, i cada setmana m’enviaven a un lloc diferent -recorda-. Quan el ministeri de Treball m’enviava el full de la vida laboral, estava tot ple, però de contractes de pocs dies”. El Blai Roca creu que l’escola “és massa dogmàtica” i la feina “és molt jeràrquica”: rebenta el sistema convidant els empresaris a fer-lo fora, enfrontant-se amb els mossos o amb tot el que faci pudor d’autoritat i, sobretot, evadint-se amb el consum d’alcohol, speed i cocaïna. “Parlo de gent que està al límit, drogada i borratxa, que fa el que li dóna la gana -continua-. No tenia cap intenció de fer-los acabar malament. El llibre no té moral. ¿Havia de dir que agafaven una cirrosi o que entraven a rehabilitació? No!”