Ana Maria Matute: "Sense escriure no sóc res"

BarcelonaEl discurs que l'escriptora Ana Maria Matute va llegir quan el 2011 li van entregar el premi Cervantes va ser proper, sincer i emotiu. Més proper a un conte que a un discurs. L'escriptora va confessar que preferia escriure tres novel·les seguides i vint-i-cinc contes, sense ni tan sols agafar aire, que pronunciar un discurs. "No és que els menysprei: només els temo", va dir. Va recordar els bombardejos; la seva adolescència a l'Espanya de la postguerra; les dones que ella anomenada "retallades"; Gorogó, el nino que sempre l'acompanya; i va reivindicar el valor dels contes.

1. "Així que aquesta anciana que no sap escriure discursos, només desitja fer-los partícips de la seva emoció, de la seva alegria i de la seva felicitat –¿per què temem les paraules?– a tots els qui han fet possible aquest somni, somni que m'acompanya des de la infància. Des d'aquell dia en què vaig escoltar per primera vegada la màgica frase: 'Hi havia una vegada...' i va commoure tota la meva petita vida"

2. "Hi havia una vegada un home bo, solitari, trist i somiador: creia en l'honor i la valentia, i inventava la vida. San Juan li va dir: 'qui no estima està mort' i jo m'atreveixo a dir: 'qui no inventa, no viu'"

3. "El temps en el que jo inventava era un temps molt nen i molt fràgil, en el que jo em sentia diferent: era tartamuda, més per por que no pas per un defecte físic. La prova d'això és que aquest tartamudeig va desaparèixer durant els bombardejos"

4. "Però la qüestió és que, malgrat algunes excepcions, les nenes d'aquells temps, dones retallades, poc o res tenien a veure amb mi. I menciono això per explicar – i potser per explicar-me d'alguna manera– la meva estranyesa, la meva entrega total, absoluta, a això que més tard vaig saber anomenar Literatura. I que ha estat, i és el far salvador de moltes de les meves tempestes"

5."Per fi a Espanya es comença a reconèixer en el conte, el relat curt, el valor i la importància que mereix"

6. "Sobre la famosa crueltat dels contes de fades –que, per cert, no van ser escrits per infants, sinó que obeeixen a una tradició oral, afortunadament recollida pels germans Grimn, Perrault i Andersen, i a Espanya, on tanta falta feien, pel gran Antonio Almodóvar, anomenat 'el tercer germà Grimm–, i m'esgarrifo en pensar i saber que es mutilen, amb pretextos de correcció política més o menys oportunistes, i que unes mans depredadores, imaginant tal vegada que ser infant vol dir ser idiota, converteixen veritables joies literàries en relats no tan sols mortalment avorrits, sinó, a més a més, necis"

7. "Jo no havia complert els onze anys quan va esclatar la guerra civil espanyola. Uns nens acostumats a no sortir mai de casa sense els pares o la mainadera, fèiem cues interminables per aconseguir pa o patates. No és estrany, doncs, que jo em permetés, anys més tard, definir aquesta generació a la qual pertanyo com la dels 'nens astorats'"

8. "Vam conèixer el terror més indefens: el dels bombardejos. I aquells contes, aquelles històries 'impròpies per a nens', van afegir a la ruta interna d'una nena astorada un nou aprenentatge. Atroç. Molt més atroç que els contes de fades"

9. "Amb allò només vull dir que aquella llumeta blava, aquell virus, no m'ha abandonat mai. Quan Alícia, per fi, va creuar el cristall del mirall i es va trobar no tan sols un món de meravelles, sinó a si mateixa, no va tenir cap necessitar de consultar cap fulletó explicatiu. S'ho va inventar, com la música del pare"

10. "Ara, després d'aquestes paraules desmanegades, espero que hagi aconseguit transmetre'ls part de la meva alegria, de la meva gratitud per la distinció que aquí em porta. I em permeto fer-los un prec: si en algun moment es creuen amb una història, o amb alguna de les criatures que transmeten els meus llibres, per favor creguin-les. Creguin-les perquè mes les he inventat".