Escriure amb el fetge

Passen desapercebuts, entre tota la muntanya de volums que es publiquen, alguns llibres fantàstics que no van enlloc, que es queden, amb sort, al final d'un prestatge. Fins fa poc, aquest era el cas de l'obra de l'escriptor barceloní Carlos Zanón. Va publicar l'any 2009 la seva última novel·la, Tarde, mal y nunca, a la petita editorial Saymon fins que, a principis d'aquest any, RBA l'ha editat dins la col·lecció Sèrie negra .

Els lectors són els únics que poden arrencar un llibre de la pols i amb Zanón ho han fet. L'han arrencat dels fons de la prestatgeria i l'han dut, amb el boca-orella, a una editorial en què gaudirà de més distribució. Ja està previst que es tradueixi a diversos idiomes. Abans d'aquest canvi d'editorial, Zanón havia publicat una colla de poemaris i una primera novel·la. L'escriptor barceloní ha tingut la bona sort que es mereixia. Però encara és poc conegut.

Hi ha una classe d'escriptors, a la qual pertany Zanón, que només volen escriure. I això que sembla lògic, és gairebé un fet extraordinari. Zanón pertany al club dels que no perden el cul per assistir a una festa literària en busca d'una oliva i un nou contracte. Conserven els amics de sempre, i no tots són escriptors. A més, per al gust d'aquells a qui agrada posar etiquetes, Zanón escriu en castellà des de Barcelona, simplement perquè és la llengua amb què s'expressa millor. A Madrid, arrufen el nas perquè no el coneixen, i a Catalunya, llevat de Marsé, Mendoza i Vila-Matas, que venen força llibres i ens donen fama internacional, els autors com Zanón no omplen portades perquè no escriuen en català. La seva qualitat literària és important però no és suficient perquè ens esgarri la plana. Zanón escriu des del fetge, posseït per la febre de donar veu a uns personatges que pocs volen sentir. Tarde, mal y nunca és la història d'uns homes que s'agafen al tros de vida que el barri els ha deixat. Busquen estimar i que els estimin, volen ser algú, encara que visquin en un carrer ple de pixats. Zanón em recorda Dennis Lehane, l'autor de les famoses Mystic river i Shutter island . Comparteixen editorial i col·lecció. Lehane també escriu des del fetge d'un noi de barri. Els fetges són iguals a tot arreu i quan volen guerra, el lector s'hi agafa i deixa que cridin en la llengua que prefereixin. Només els lectors treuen la pols dels bons llibres.