“Escriure des del jo no implica sinceritat”

BarcelonaLes respostes de Zadie Smith són breus i van de cara a barraca. “Estic molt cansada -diu-. M’he llevat a les quatre de la matinada”. Tot i així, l’escriptora continua demostrant, llibre rere llibre, que Dents blanques -novel·la amb la qual va debutar el 2000, quan encara no havia fet 25 anys- només va ser l’inici d’una trajectòria imprevisible i brillant.

“Cal agrair a la Zadie que continuï arriscant-se, treballant l’estil i provant estructures noves -diu Sigrid Kraus, editora de Salamandra, que n’ha publicat tota l’obra en castellà-. En el seu cas, l’autoexigència és una meravella per als seus lectors”. Després de l’èxit internacional de Dents blanques, Smith no es va arronsar i va publicar el 2002 L’home dels autògrafs (La Magrana / Salamandra) i Sobre la bellesa, que va presentar a Barcelona el 2006. Des de llavors, la novel·lista no havia tornat a la ciutat fins a la xerrada de dilluns amb Jordi Puntí a la Pedrera, dins el cicle de converses que ha comptat amb la participació en sessions prèvies d’Emmanuel Carrère i Nuccio Ordine. Durant aquesta última dècada, Zadie Smith ha canviat Londres per Nova York, ha tingut dos fills i ha publicat dues novel·les més, Londres NW (2012) i Tiempos de swing, la primera que només arriba en castellà, després que La Magrana hagi declinat publicar-la. “Quan vaig debutar recordo que hi havia diaris que em volien entrevistar i per a les fotos em portaven tot de roba, com si en comptes d’escriptora fos model -explica-. Era una pèrdua de temps. Per sort, aquestes coses ja no em passen. Ara que tinc 42 anys, si algú encara parla del meu aspecte m’ho prenc com un compliment”.

Una fascinació perillosa

Tiempos de swing és una novel·la que els lectors de Smith associaran de seguida a l’autora de Dents blanques -segueix la vida de dues protagonistes al llarg del temps, el nord-oest de Londres torna a ser important, i també el seu origen-, però alhora presenta una diferència radical respecte als llibres precedents: està escrita en primera persona. “Vaig optar per parlar des de la veu de la narradora, vigilant de no revelar mai el seu nom, perquè últimament he llegit llibres escrits des del jo que m’han interessat, com ara les novel·les d’Elena Ferrante i de Karl Ove Knausgård -reconeix-. Volia donar la lliçó contrària a la d’aquests autors: per a mi, escriure des del jo no implica sinceritat, és un efecte literari. Si Knausgård construeix una escena en què explica què va treure de la nevera de casa l’any 1986, evidentment no està recordant-ho de debò, sinó construint una escena. Quan escrius des del jo, els lectors et creuen. És un poder estrany que aquesta vegada tenia ganes de provar”. La novel·la arrenca l’any 2008, quan la narradora acaba de perdre la feina com a assistent d’una de les cantants de pop més famoses del món, Aimee, acusada d’haver provocat un escàndol que afecta la reputació de l’estrella. Entre els molts missatges de reprovació que la protagonista rep n’hi ha un que porta per títol “Puta” i on hi diu: “Ara tothom sap com ets de debò”. A partir d’aquí l’acció retrocedeix fins al 1982, i la narradora comença a reconstruir l’amistat amb la Tracey al barri de Willesden. “Té un sentit d’autenticitat que no tenen les amistats que es fan en edat adulta”, admet l’autora. Les dues nenes comparteixen el fet de ser mestisses i d’estar obsessionades per la dansa. De les dues, però, l’única que té talent és la Tracey.

“El punt de partida del llibre va ser quan vaig veure el reportatge sobre una jove ballarina de claqué, Michelle Dorrance, que explicava que als esclaus que van arribar des de l’Àfrica occidental se’ls va prendre tot: la família, les possessions i les parelles -diu Smith-. L’únic que els quedava era el seu cos i expressar-se a través d’ell”. Va ser gràcies a les seves habilitats per a la dansa que van néixer estils com el claqué -del qual es van apropiar també els blancs-, i molt temps després l’escriptora s’ha decidit a relligar la diàspora africana amb la passió pel ball. “La relació entre la narradora i la Tracey s’allarga durant més de dues dècades -afirma-. La primera no té gaire personalitat i és molt existencialista, es defineix més pel que fa que pel que és. La segona és més temperamental”. Smith compara el seu objectiu amb la creació d’un videojoc, fent que “els lectors s’identifiquin amb els avatars” que crea: “M’esforço molt perquè s’identifiquin amb els personatges en un sentit profund”. El pròxim repte novel·lístic de l’autora es dirà The fraud i proposarà un viatge a la dècada del 1840. “Tenint en compte el nostre present, és una estratègia terapèutica -admet-. Però em sembla que trigaré deu anys per acabar aquest llibre”.

Tres llibres importants de l’autora

‘Dents blanques’

La nit de Cap d’Any del 1975 l’Archie Jones s’intenta suïcidar a dins del seu cotxe, però no se’n surt i aquella mateixa nit coneix la Clara, una jove jamaicana amb qui es casarà. Així arrenca el bestseller de Zadie Smith.

‘Sobre la bellesa’

Aquesta actualització sui generis de Retorn a Howards End, d’E.M. Forster, explora en forma de sàtira la vida d’un professor universitari que ronda els 60 anys i que ha d’assimilar l’arribada a la facultat d’un catedràtic conservador.

‘Londres NW’

Amb l’objectiu de retratar la complexitat de la vida contemporània a Londres, Smith segueix la vida de quatre personatges en un estil que homenatja i actualitza el modernisme de Virginia Woolf i James Joyce.