Els escrits més salvatges i impúdics de Baudelaire
Proa reuneix els textos íntims i la correspondència de l’escriptor francès a ‘El meu cor despullat’
BarcelonaCharles Baudelaire (París, 1821-1867) somiava amb fer un llibre de les seves rancúnies. “Tinc tanta necessitat de venjança com tot home fatigat té necessitat d’un bany”, prometia el poeta en una carta adreçada a la seva mare el 1863. Feia temps que el projecte literari li voltava pel cap; fins i tot l’havia batejat amb el títol d’ El meu cor despullat. Però Baudelaire va morir abans d’hora. Aquell somni va quedar ofegat enmig d’un conjunt d’anotacions íntimes i aforismes que ara l’escriptor Pere Rovira ha traduït i editat sota el segell de Proa, en un llibre que pren el títol ideat per Baudelaire i que, a més, inclou part de la seva correspondència.
L’escriptor de Les flors del mal va deixar textos que posen a prova la moral del lector. “Diu coses irritants, políticament salvatges. Volia escandalitzar”, explica Rovira. La política, la religió, les dones i fins i tot la imatge que tenia de si mateix són objecte dels seus odis, que va transformar en una matèria literària atrevida i, en ocasions, impúdica. “El francès és un animal de corral, tan ben domesticat que no gosa saltar cap tanca. Vegeu els seus gustos en art i literatura”, escriu Baudelaire sobre els seus compatriotes, en un dels exemples de la seva còlera cap a França.
El llibre, que es complementa amb dibuixos i esbossos fets pel mateix escriptor, reflecteix, segons Rovira, un Baudelaire “obsessionat per la feina, que concebia com una eina per redimir-se”, i frustrat perquè “diu que no ha vist cap projecte seu culminat, malgrat que ja havia publicat Les flors del mal ”. Queda lluny la imatge del poeta maleït i perseguit per les drogues que ha predominat de Baudelaire. “Els tòpics fàcils queden absolutament arraconats. El llibre mostra una persona terriblement vulnerable i susceptible, i en dona una imatge pròxima i autèntica”, destaca Rovira. A través dels textos més íntims de l’escriptor es fan palesos els clarobscurs de la seva personalitat. “Era un home ple de contradiccions -subratlla Rovira-. Odiava la fotografia però va ser un dels autors més retrats del segle XIX, renegava de la ciutat i alhora va ser-ne un gran poeta, va ser un dels fundadors de la modernitat malgrat ser alhora absolutament antimodern”.
La turbulent relació maternal
La relació entre Baudelaire i la seva mare també estava farcida de contrastos que queden plasmats a través de les cartes que s’intercanviaven. L’escriptor “estava boig per la seva mare”, diu Rovira, però no podia suportar el seu padrastre. “Després que Baudelaire es polís l’herència paterna, la mare va incapacitar-lo judicialment i ell es va convertir en esclau dels seus deutes. Hi ha molt poques cartes en què ell no li demani diners”, indica l’editor. A la correspondència estableixen un lligam fet a base d’estira-i-arronses econòmics, però també sentimentals. “Estic convençut que un de nosaltres dos matarà l’altre, i que finalment ens matarem recíprocament”, li deia Baudelaire. Al final, ell va ser el primer en morir i ella va enterrar-lo al nínxol familiar, al costat del padrastre. A la làpida ni es menciona que va ser escriptor. Simplement hi diu: “Charles Baudelaire, fillastre del general Jacques Aupick”.