Un escriptor encastellat en el fortí del seu humor
Poeta i editorCom deu passar a tants lectors d'arreu del món, el nom de Tom Sharpe m'evoca la imatge d'una de les persones amb més talent per fer-te petar de riure allí on el llegissis. És així com em veig al tren de Rodalies amb les galerades d'alguna de les seves novel·les a les mans, o bé escoltant les peripècies semblants dels nous lectors que anava conquerint de manera accelerada en català: experiències inèdites i difícilment repetibles. No hi ha gaires autors com ell, i, des d'aquest punt de vista, el veig com un illot solitari: Sharpe encastellat i parapetat desesperadament en el fortí del seu humor. Què el portava a aquests plantejaments narratius tan hilarants? Segurament una infància i una educació traumàtiques, però tampoc no ho podria assegurar.
El fet és que fa uns vint-i-cinc anys vaig tenir la sort de convertir-me en el seu primer editor en català, i això va donar-me la possibilitat de conèixer-lo i compartir amb ell uns quants sopars tant a Barcelona com a Llafranc. D'aquestes trobades ja llunyanes en recordo sobretot un parell de coses: d'una banda, la naturalitat de la seva simpatia, del tot extraordinària i desarmant (els seus ulls enterbolidament clars no es perdien res i en tot moment escodrinyaven amb afecte la realitat que tenien davant); de l'altra, la seva sòlida formació intel·lectual.
Darrere d'aquell geni de l'humor -no gens gratuït i carregat d'intencions vidriòliques- s'hi amagava algú molt llegit i un gran conversador. Quan estaves amb ell es feia sempre tard, el temps passava volant i queies rendit davant de la seva energia. Una gran vitalitat que tant es podia materialitzar en avidesa lectora com en la seva passió per la fotografia. Un dia que acabàvem de dinar al Gran Colmado es va posar a fer fotos mentre bevíem whisky i xerràvem de manera desordenada sobre alguns dels seus autors predilectes, que eren molts i tots anglesos. Crec que la brillantor espaterrant del seu humor va aconseguir amagar-nos la fondària d'alguns dels seus plantejaments narratius. Sigui com sigui, gràcies per tantes bones estones!
